El ‘noferèndum’

Han assegurat tantes vegades que no el farem que al final haurem d’acabar dient-ne el noferèndum. Com qualsevol de vostès, jo també soc incapaç de preveure què passarà d’aquí a dos dies. Sé només que també aniré allà on tingui el col·legi electoral, potser al mateix lloc de sempre. I sé encara que, tal com ja va passar el 9-N, hi arribaré força abans de les nou, i amb la incertesa de no saber si podré votar. Un vot que em costa escriure que serà el meu vot perquè és també el vot de tots aquells a qui no els van deixar decidir mai què volien ser, gent de casa meva o gent que vaig conèixer. I sé també que això que he escrit en primera persona ho podria haver escrit en plural perquè som molts, molts, molts, molts més els que potser a partir de l’1 d’octubre ens trobarem que no ens han deixat votar. I, tot i això, malgrat això, som els que ja hem guanyat. Una victòria potser sense vot, però la primera gran victòria d’aquest poble construït a còpia de tantes derrotes. Perquè la il·lusió que hem vist i hem viscut aquests dies a carrers i places, les manifestacions i la manifestació pacífica que hi haurà aquest diumenge, les declaracions oficials o no, els desacataments d’alcaldes, mossos, directors d’instituts, tants i tants ciutadans, i el nostre govern i el nostre president, els encartellaments fets amb tanta fotocòpia, tant de cartell casolà i tanta confiança en nosaltres mateixos, en definitiva, la resistència tossuda d’un poble que aquests últims dies ha estat força més combatiu que alegre –i neguitós com mai– això, tot això, tota aquesta seguretat en nosaltres mateixos i en el fet que el futur és i serà nostre no ens ho poden robar. Ja no ens ho poden robar. I no van poder aturar-ho tots aquells que cridaven A por ellos.