Catalunya, pedra de toc

Diverses veus internacionals parlen aquests dies de Catalunya. Unes, com a la Xina i Rússia, amb un Julian Assange, que ens ajuda misteriosament, tots plegats interessats per la independència del territori. D’altres veus clamant que desestabilitzarem el sud d’Europa, que si Catalunya se’n va, España perdrà la regió més productiva de la seva geografia. Ergo, Europa trontollarà pel possible desequilibri d’un important Estat dins la Unió Europea.

El pànic ha pres el govern encapçalat per Rajoy. Amb un salt endavant, ha omplert tot Catalunya de Policia Nacional i de Guàrdia Civil que han vulnerat les nostres conselleries, se’ns han quedat la part d’Hisenda. Incapaços de fer servir la raó, opten per l’acció brutal.

Potser només pocs catalans en tenien consciència, d’aquesta capacitat de fer trontollar l’economia europea. I sentir per tot arreu que la nostra independència desestabilitzarà Europa ens ha sorprès. Mai, quan ens sentíem vençuts i amb el cap cot, havíem ni imaginat que fóssim un ens de tanta importància, tot i que ens ho hauríem pogut pensar quan els historiadors ens explicaven com vam ser de decisoris a les guerres del 1600 i les del 1700. Com vam ser l’as a la màniga que els monarques amagaven. No ens havien explicat que el nostre 1714 significa l’acord de dos poders immensos. Que vam ser el quid de la qüestió durant els anys de la República, fins al final de la guerra de Franco. Ser vençuts, com a mínim tres vegades des de la història moderna i recent, ens ha dut al sentiment de ser poca cosa com a col·lectiu. Ens hem repetit les paraules de Tarradellas sobre fer el ridícul, les d’Aznar sobre la capacitat d’autodestrucció que tenim. Doncs, amb onze anys de procés, des del 2006, quan Rajoy porta l’ Estatut aprovat i votat pel poble al TC, fins ara, no hem pas atès a cap importància externa. Hem saltat tots els mantres que ens volien políticament sotmesos. Sols i sota les polítiques absents d’uns governs que han passat de nosaltres, mancats de les tan necessàries inversions que urgentment li cal a un país dinàmic com el nostre, amb un tracte vexatori per un país productiu i d’economia dinàmica rellevant al sud d’ Europa, i tot el memorial de greuges que ni esmentem, hem decidit fer un procés d’autodeterminació dut a terme per tots els estaments de la nostra població en una presa de consciència de ser bandejada per l’ Estat que la vol seva. Som a 1 dia d’aquest 2017. En aquest moment, sí que comprovem la importància de la nostra independència. Ens ho diuen, en parlen. En Rajoy que es veu amb en Trump. La Casa Blanca que utilitza Maquiavel. On és aquella micarella de res que vivia entre el Pirineu i el mar? Al noreste de la nación?

Amb lluita pacífica, passem de trifulgues internacionals, per ser de nou una nació que decideix sobre la seva existència. Una nació amb estat. Un estat articulat en república. La república catalana.