Guanyem el futur

Res serà igual a partir de l’1-O. Aquests dies de setembre l’Estat ha traspassat a Catalunya totes les línies vermelles que separen un comportament democràtic d’un d’obertament autoritari. Tot això ha servit per evidenciar de manera diàfana la poca qualitat democràtica d’un règim, hereu del franquisme, que durant tots aquests anys no ha pogut o no ha volgut depurar els ressorts feixistes que l’impregnaven. La reivindicació del dret a l’autodeterminació de Catalunya i la voluntat d’exercir-lo mitjançant un referèndum vinculant han desencadenat la mateixa reacció visceral que ha caracteritzat històricament el regne d’Espanya, que ostenta el rècord de ser l’Estat en què més països s’han independitzat. I, per cert, cap d’aquests ha demanat tornar-hi.

Ara ja ningú es podrà enganyar més. El que ha succeït en aquestes jornades planteja als catalans ja no un dilema sobre el futur polític que volem per a Catalunya, sinó si aspirem a viure amb la dignitat que només ofereix la llibertat dels pobles sobirans. Ara el dilema no és escollir entre ser una comunitat autònoma més, a mercè de les forces extractives d’un Estat hostil –com hem estat des de la Transició–, i la independència, sinó entre, precisament, la independència o bé esdevenir una colònia on el grau de virulència i subjugació ens acabi esfondrant del tot.

Tanmateix l’1-O no és la data final per a la llibertat sinó el començament d’un període que serà dificilíssim però que s’assentarà sobre l’autoestima col·lectiva i, per tant, que tindrà força possibilitats de reeixir del tot. L’1-O produirà la defunció del règim autonomista, almenys per a Catalunya. Ni partits, ni societat civil, ni el món econòmic, acadèmic, empresarial, científic, etc. seran ja els mateixos ni podran operar com si res hagués passat. Aquesta és una victòria que tenim guanyada abans de l’1-O per la maldestra actuació del govern espanyol. Han aconseguit, per les seves accions, perdre Catalunya per sempre.

La comunitat educativa i el sistema educatiu català s’han de preparar per a aquest nou escenari que començarà el 2-O. No pot ser que, mentre el país viu immers en una revolució que transformarà profundament l’hàbitat social i cívic de la comunitat, l’escola –i amb aquesta els infants que hauran de ser el dipositaris de la nova societat emergida– resti al marge o embolcallada en un hipòcrita aïllament. L’escola no només s’ha d’obrir a la comunitat que serveix, sinó que aquesta, a més, hi ha d’aportar allò més valuós que posseeix: la curiositat i les ganes d’aprendre a conviure i participar del món que els infants i joves atresoren i que constitueix la saba de la societat futura, aquella que aspirem que sigui més lliure, més desvetllada, més bella i més educada.