I ara què?

Acabats els dies de dificultat per poder avançar escenaris hem arribat al 2 d’octubre. El carrer –sense normalitat– s’ha expressat. La política a partir d’avui ha de recuperar el protagonisme. Res serà igual després de l’1 d’octubre. Ni per als favorables ni per als contraris a la independència de Catalunya. Ara l’escenari hauria d’estar novament a l’hemicicle del Parlament. Fa uns dies que ha fet dos anys que va ser elegit (27 de setembre). En el Parlament és on hi ha representat el govern i l’oposició. Encara que sembli una obvietat, és el lloc on s’ha de parlar. Els rumors i especulacions sobre el que passarà són una constant. Per tallar rodó hi ha setanta-dos diputats que creuen que la independència és la solució i seixanta-tres que hi són contraris almenys de manera immediata, com és el cas de CSQP i dels socialistes. Un panorama que fa difícil qualsevol pronòstic que vagi més enllà d’un debat permanent que es pot allargar anys i anys. Al pensament de molts polítics hi ha la declaració unilateral d’independència. Ara mateix no té quòrum. Al PDeCAT hi ha divisió d’opinions, com n’hi ha també sobre una convocatòria avançada d’eleccions. Ambdues decisions depenen exclusivament del president de la Generalitat. Més especulacions i escenaris previstos passen per una oferta d’un pacte fiscal per part del govern espanyol a canvi d’una rebaixada d’intencions sobiranistes i d’altres que corren per l’imaginari de la classe política. Dies apassionants als quals esperem resposta política i en tindrem un primer tast al control al govern de dimecres al Parlament. Dies que voldríem allunyar al fet que s’obri un procés judicial permanent a causa de les múltiples interpretacions que es fan d’una qüestió que només es pot solucionar parlant-ne.