En Piuet entra en campanya

Sense saber res del que estarà passant aquest diumenge, escric aquestes ratlles situant el que ha estat l’única cara alegre d’aquestes dues setmanes i la que ha proporcionat un somriure, molta creativitat i la fina ironia de molts catalans: en Piuet, conegut en castellà per Piolín. Des de l’humor, ens han recuperat de la nostra memòria la figura d’en Piuet, aquest canari de cap desproporcionat que apareix a les sèries animades de la Warner Bros. Un canari que ha pres el protagonisme del moment i lluny dels dibuixos animats que embolcallat de metàfores ha irromput en els dies més tensos previs a la consulta. Els paràmetres de l’animal són els mateixos: escapolir-se del gat Silvestre o el que seria el mateix, de la lona que el tapava al vaixell atracat al port de Barcelona. És, simbòlicament, la lluita del bé contra el mal. Escapolir-se del mal, és la metàfora que representa l’objectiu. D’aquesta manera, el canari en qüestió es converteix en icona de la supervivència. I per mitjà de l’associació d’idees que permet relacionar percepcions, quan construïm una visió del que succeeix al nostre entorn i interpretem la realitat. En aquest sentit, en Piuet, ha contribuït netament a fer aquesta composició de lloc per construir els darrers relats de la consulta. Com en tot procés cognitiu, l’associació perceptiva té una clara funció adaptativa on els sentiments i les emocions relliguen les idees que quedaran després fixades en l’imaginari col·lectiu. A partir d’ara, hi haurà un abans i un després sobre la figura d’aquest entranyable canari.

Però em permetin que els proposi un joc. Imaginem que “fem un piuet”. Vostès es preguntaran què és això. “Fer un piuet” és una acció o omissió que ens deslliura d’una amenaça. Les accions d’aquest canari en contra del gat són les estratègies que els més dèbils utilitzen per protegir els seus interessos fonamentals. Ara extrapolem aquest concepte a la política municipal. Comencem el joc. “És un piuet” quan els responsables de vialitat s’escapoleixen en l’exigència extrema de la seguretat i la convivència (bicicletes per la vorera), o quan les obres no acabades s’eternitzen (entrada sud de la ciutat), o la manca de fermesa en l’ús i aplicació de polítiques de mobilitat (massa circulació i embussos en les zones cèntriques) o la insuficiència de serveis socials (ajuts no prou justificats i laxitud en el seguiment i control de determinades zones d’oci (queixes veïnals pels sorolls nocturns al Barri Vell). Avui que les ciutats petites s’han convertit en nuclis de tensió veïnal per la turismofòbia creixent o per l’envaïment dels espais públics que el comerç, bars i restaurants fan dels espais propis dels vianants per interessos econòmics compartits entre comerciants i Ajuntament, seria necessari fer un piuet, i no un Silvestre. En pocs dies la ciutat, la nostra Girona, tornarà a estar envaïda de ciutadans d’aquí i de fora. Vull pensar que algun dia deixarem de fer el ridícul en el dia sense cotxes i que promourem canvis permanents en el model circulatori de la ciutat. Oprimits per la força dels costums i per una realitat consumista fins a l’extrem, la ciutat no ha trobat encara la seva definició de futur. Seguim ocupant voreres per taules i cadires, seguim permetent que els ciclistes circulin per on hi tenen dret les persones, seguim amb una Devesa sota mínims i la tensionem una vegada més per les Fires de Sant Narcís. Ignorem les Pedreres, deixem obres inacabades, abandonem la imatge de la ciutat enlluernats per la bonança econòmica i no parem atenció que les persones som l’actiu més important que té la ciutat. I en paral·lel, la Universitat de Girona canvia de dia l’acte d’inauguració de curs acadèmic per evitar coincidir amb una mobilització ciutadana. Ens calen molts Piuets i menys Silvestres enmig d’aquest fregat.