Ara fa 83 anys

El dia 4 d’octubre de 1934 es constituí, a Madrid, un nou govern presidit per Alejandro Lerroux, líder del Partit Radical. Hi entraven tres ministres de la CEDA, partit democratacristià liderat per José-María Gil Robles, que havia estat el més votat a les darreres eleccions del 19 de novembre de 1933 (115 diputats), però que fins llavors havia estat exclòs del govern. L’alarma es va difondre per tot l’àmbit de l’esquerra, que creia que la República perillava pel sol fet que el partit més votat entrés en el govern. I a Catalunya, a més, molts veien en aquest fet una amenaça per a l’autonomia. Però pot ser que tots plegats pensessin que la República era seva en exclusiva. L’endemà, els partits d’esquerres trencaren indignats les seves relacions amb les institucions republicanes, que consideraven “falsejades”. Els obrers madrilenys es declararen en vaga. Al País Basc, la protesta popular assolí nivells propers a la lluita armada. I, a Astúries, es produí una autèntic alçament popular que es perllongà quinze dies.

A Catalunya, l’endemà, l’Aliança Obrera i el CADCI impulsaren una vaga general ben vista per la Generalitat, que en algunes poblacions va donar lloc a la proclamació de la República i, en altres, a manifestacions anticlericals. S’ha de remarcar que els anarquistes (CNT-FAI), enemics de l’Aliança Obrera i de la Generalitat, no secundaren aquests moviments. De fet, aquesta va ser la primera vaga general en què la CNT no va participar des de la seva fundació. Així les coses, els Mossos d’Esquadra de tot Catalunya reberen l’ordre de concentrar-se a Barcelona. Mentrestant, una gran manifestació desembocava a la plaça de Sant Jaume amb una pancarta que deia “Exigim la República Catalana”; a la Rambla, es cremava la premsa de Madrid; i La Humanitat, òrgan oficial d’Esquerra, qualificava d’“anticatalà, antidemocràtic, antisocialista i antirepublicà” el nou govern constituït a Madrid”, tot “recollint el guant llançat pels aventurers de la política i els servidors del feixisme”.

El dia 6, l’Aliança Obrera llançà un manifest que deia: “És avui que cal proclamar la República Catalana. Demà potser fora tard.” Jaume Miravitlles, implicat de ple en aquells esdeveniments, va escriure: “Qui no ha vist els centres d’Esquerra i d’Estat Català tremolant d’emoció i de santa impaciència no haurà vist de què és capaç el nostre poble en moments d’exaltació espiritual.” Però –escriu Cucurull– “el Govern de la Generalitat, que tant havia contribuït a crear l’ambient de protesta i que, de tres mesos ençà, amb la col·laboració directa de diferents partits polítics, havia iniciat els preparatius de la lluita armada contra l’Estat espanyol, vacil·lava”. Fins que, veient crítica la situació general a Espanya i les dificultats del govern de Lerroux, el president Companys agafà les regnes de la situació i, previ acord unànime del seu govern, “trenca tota relació amb les institucions falsejades” i anuncia que “la Generalitat assumeix totes les facultats del poder a Catalunya, proclama l’Estat Català de la República Federal Espanyola i (...) invita a establir a Catalunya el Govern Provisional de la República”. Però, ningú es va enganyar respecte a la manifestació que va acudir a la proclamació: “A la plaça (de Sant Jaume) –escriu Dencàs– no s’havia reunit la multitud d’altres vegades.” Després del president, va parlar Ventura Gassol. Mentrestant, Companys marxà del balcó i travessà el Saló de Sant Jordi, trobant-se amb un diputat que lluïa una barba blanca. Companys li digué: “Ja està fet! Ja veurem com acabarà! A veure si ara també direu que no soc catalanista.” Aymamí, que en dona testimoni, conclou: “Les seves paraules tenien quelcom d’amarg, que ens causà una gran impressió.”

la matinada del dia 7, tot havia anat aigua avall. Amadeu Hurtado ho resumeix així: “La feblesa del Govern de la Generalitat davant d’una demagògia nacionalista li havia fet concebre esperances que en contacte amb la realitat s’esvaïen.” I, mesos després, Francesc Cambó va definir-ho: “No fou més que una gran criaturada.”