Terminis i objectius clars

Dimarts passat, després del discurs del president Puigdemont, es va generar una situació de desconcert. Havia proclamat la independència o no ho havia fet? Havia obert un període per dialogar, d’acord, però quina durada tenia aquest període? I aquest diàleg, sobre què havia de ser? El principal problema d’aquella sessió parlamentària era que no es va plantejar, tal com estava previst inicialment, l’oferta de diàleg com la concessió magnànima d’algú que s’ha guanyat un dret i estableix un termes i unes condicions clares, sinó que més aviat semblava una renúncia d’última hora. Així es va fer notar en la decepció de la gent congregada al passeig de Lluís Companys, que va marxar a casa amb una mà a cada ou. L’endemà mateix, els aparells de l’Estat van aprofitar aquella escletxa per començar a sembrar el caos: per un costat, l’amenaça de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola; per l’altre, el cap de l’oposició parlant d’una hipotètica reforma constitucional incerta fixant uns terminis llarguíssims i, entremig, una carta aprofundint en les contradiccions del que havia passat el dia anterior. Cada cop que s’ha apel·lat a l’astúcia, caigués en 9 de novembre o en 10 d’octubre, hem corregut el risc de perdre-hi bous i esquelles. Per si algú no se n’ha adonat, no estem davant d’una colla de ximples desorganitzats. Un cop passat el moment és l’hora de plantejar-se com redreçar la situació i evitar que es perdi el crèdit guanyat amb la celebració i la victòria del referèndum i amb l’èxit d’una vaga general sense precedents. Encara s’és a temps de fixar uns terminis raonables per a les negociacions, encara és possible delimitar quin és el terreny sobre el qual estem disposats a jugar i quines prerrogatives ja ens hem guanyat a pols i són indiscutibles. La ciutadania està disposada a ser disciplinada i fidel sempre que tingui per cert que no se l’està enganyant i sempre que tingui clar per quins objectius treballa.