El toro

Una vegada vaig anar als toros, un dels toros va sortir manyac. Gratava al terra, reculava, no feia cas dels crits i de les provocacions del torero. Fins i tot em sembla que li va escopir. L’home a l’animal. Res a fer, però. Com que tenia més casta, el toro només treia bavalles. Van deixar anar el de les banderilles. Però també res. Igual que els caçaurnes de la policia amb les seves porres el dia 1 d’octubre. Després va sortir el picador. Clavava la vara –puya– a l’esquena del que els valencians en diuen el bou. Cavall i bou s’apartaven. De tant en tant, però, el toro s’aturava i esperava el cavall i l’home perquè hi volia parlar. El picador ni el sentia. Com la petita Soraya, aprofitava que el tenia a prop per burxar. Ja es veia que aquell picador no era gaire europeu. De fet, d’europeus n’hi havia ben pocs. O dissimulaven o era que, com quasi sempre, no venien. Va haver-hi un moment que la gent –el respetable– va començar a treure mocadors. Demanaven sang així com ara també vol sang la premsa espanyola i els partits falanjoconstitucionalistes. Del burladero en va sortir un dels de la quadrilla. Era tan llarg com en García Albiol. I com ell, també es veia que tenia amo. Quan va ser evident que no se’n sortia, va córrer a ajudar-lo un company seu petit i rodó. Demanava diàleg al toro i al torero amb tan poca convicció com l’Iceta. A la segona etapa de la fiesta, el torero es va convertir en matador. Tothom va veure l’espasa. Per sort, el toro ja no hi era. Havia marxat del ruedo. Vull pensar que per sempre. En un dels tendidos, equipada amb ventall i mantilla, vaig veure la bella Inés. El cor partit. Plorava. Algú em va dir que el torero era parent seu. Coses que poden passar a tothom. Sobretot, és clar, si tens tants parents a Andalusia.