Una concessió graciosa

Escric aquest article al matí del Día de la Hispanidad, plasmació evident de la distància astronòmica que separa Catalunya d’Espanya, una llunyania que cada dia es fa més gran i més irreversible. Faig un cop d’ull als titulars dels diaris espanyols i pertot arreu es palpa una indissimulada satisfacció per la nova via repressora que s’està armant d’una manera palesa i que, per fi, donarà curs lliure a l’anhel que l’espanyolisme incendiari alimenta des de fa tant de temps: d’una vegada per totes, derogació o suspensió de l’autonomia, intervenció general de tots els ressorts del poder polític català i qui sap si empresonament dels representants del nostre poble. Tot respira el confort d’haver subjectat finalment la petita resistència que encara quedava de Pedro Sánchez i del PSOE, en l’esperança d’assestar aquesta vegada el cop definitiu.

Tanmateix, em crida l’atenció la tímida coartada socialista que apareix en alguns titulars: “Acceleració de la reforma constitucional”, diu un diari d’aquí, i un altre ho rebla amb paraules semblants: “Sánchez aconsegueix que Rajoy accepti abordar la reforma de la Constitució.” Algun altre periòdic de Madrid també ho destaca: art. 155 i reforma constitucional, com si fossin dues propostes que poguessin caminar agermanades. Hi ha, en aquests mitjans, una espècie d’esforç patètic per atorgar al PSOE, i al darrere d’ell al PSC, una petita victòria que empari allò que no és res més que una entrega pura i simple a l’estratègia del PP i de Ciudadanos. En definitiva, sembla que s’hagi de compensar el mal efecte evident de la desaparició d’una alternativa a l’actual govern espanyol amb una modesta recompensa mediàtica: segons aquesta interpretació, el PSOE aprova sense ambages la supressió de l’autonomia catalana però al mateix temps “arrenca” una magnànima concessió dels qui realment tenen la paella pel mànec i governen el timó.

No sé si aquesta “concessió” graciosa del PP farà feliços alguns dels nostres equidistants i amics de la tercera via, que, si és que encara en queden gaires, sospiren tal volta per aquestes engrunes. A l’altura en què ens trobem d’aquest procés polític tan dinàmic –que ha trasbalsat tantes coses, allà i aquí–, costa d’imaginar que creguin sincerament que d’aquí pugui sortir-ne alguna cosa de profit. No sé ni tan sols si faran algun article per ponderar aquest “progrés”, aquest preu pagat per la submissió que se’ls demana. Algú, potser, fins i tot llançarà alguna campana solitària al vol, engrescat per la perspectiva falaguera que s’atansa. Per fi la sospirada reforma de la Constitució!

Llàstima que els mitjans de comunicació es quedin en aquest mínim titular i no ens detallin els continguts de la proposta. Perquè, és clar, no sabem res d’aquesta somiada reforma. Bé, alguna cosa sí que la sabem. Per a Ciudadanos, el seu líder ja s’ha expressat de manera rotunda: es tracta de retallar l’autogovern, els anomenats “privilegis” de què gaudim els catalans. Pel que fa al PP, no es molesten ni un segon a explicitar què podrien desitjar d’aquesta hipotètica reforma, una empresa àrdua que els fa una mandra còsmica i que, suposant que compleixin la seva paraula, intentaran diferir fins a les calendes gregues. M’estalvio de dir, naturalment, què pot esperar-se del PP en aquest aspecte. I per al PSOE i el PSC, ¿com podem saber com s’arribaran a conciliar els interessos tan contraposats dels diversos territoris i dels seus barons? Tothom sap, en aquest sentit, que la més mínima concessió a un tebi reconeixement de Catalunya serà llegida com un premi intolerable a Carles Puigdemont i els seus ciutadans abduïts i aixecarà una autèntica revolta contra un líder instal·lat en una anguniosa ambigüitat i feblesa. Així és que resta tan sols, en aquest panorama tan il·lusionant de la política espanyola, el testimoniatge solitari de Podemos, que, cal reconèixer-ho, manté contra vent i marea, i en un terreny terriblement hostil, una proposta de referèndum pactat que permeti el dret a decidir dels catalans.

Potser seria més honest per part del partit socialista reconèixer que la seva entranya natural jacobina –que durant un llarg temps molts vam creure, de bona fe, que potser havia aconseguit neutralitzar– l’impulsa a establir una sòlida aliança amb el PP i Ciudadanos per impedir la deriva catalana cap a la independència i salvaguardar allò que, per a tots ells, és més essencial que la mateixa democràcia: la unitat de la pàtria amenaçada. I oblidar-se d’emboirar encara més el paisatge amb una proposta de mínima reforma constitucional de futur incert i de contingut senzillament insondable.