Esmena a la totalitat

Com altres púbers catalans de la meva generació, l’any 1992 vaig perdre la virginal ingenuïtat política. Va ser durant les vigílies dels fastos olímpics de Barcelona, després de veure com d’entre tot el teixit dels mitjans de comunicació i la cultura, només 10 atlants van dignar-se a denunciar les tortures a què estaven essent sotmesos més de quaranta independentistes detinguts en una acció judicial mancada de garanties jurídiques.

Ara, 25 anys després, hi ha hagut una nova pantalla invisibilitzadora de la repressió, impensable sense la col·laboració activa dels mitjans de comunicació i d’una legió d’analistes socials i polítics. Enmig d’un silenci mineral s’han eliminat drets fonamentals. Des de les més altes esferes s’ha atiat la catalanofòbia. Ha rebrotat el feixisme. S’ha descontextualitzat la cadena política dels fets, sense esmentar ni la sentència del 2010 a càrrec del Tribunal Constitucional ni que des de l’any 1979 l’Estat incompleix unilateralment l’Estatut. No s’ha denunciat l’establiment d’un règim amb hordes uniformades que voleien d’una banda a l’altra del territori agredint i atemorint la població. Hi ha hagut un atrinxerament en la defensa de la Ley per acabar acarnissant-se contra les parts no armades del conflicte: la Generalitat i l’independentisme. Aquest propòsit ha permès la construcció d’una realitat paral·lela en què les objectives agressions policials han quedat versionades com una qüestió d’opinió o proporcionalitat. Vivim en un totalitarisme que no incomoda despatxos jeràrquics. Moment zero. La incompetència d’aquest gruix que construeix l’opinió pública mereix una esmena a la totalitat, una destitució per prèvia i constant dimissió de funcions en l’aliança entre anàlisi i veritat. Ves per on, a partir d’ara la principal ruptura serà moral.