Adeu, país xaruc

Per entendre’ns: és una mica com allò del “vell vençut” d’Espriu que també cantava en Raimon durant la llarga i fosca nit del franquisme. Perquè hi ha un país que ja mai més no tornarà. Que s’ha acabat. O més ben dit, que ha arribat a un punt de no-retorn una vegada separades les aigües. I això que ha mort, i que per higiene caldria enterrar de seguida, és precisament aquest país xaruc, aquesta consciència nacional victimista, esporuguida, moderada, però també modelada, per l’autoodi dels perdedors de la història. Aquesta és la part dels passius que cal computar a la factura de l’1-O: un nosaltres que expira, que se’n va al pou dels temps. Requiescat in pace.

El nostre particular món d’ahir és la Catalunya autonòmica. I el seu cant del cigne és Duran i Lleida exclamant que l’article 155 de la Constitució espanyola, el que suspèn l’autogovern, és l’únic remei per a Catalunya si hi ha una Declaració d’Independència. El mateix Duran i Lleida, coses de la vida, que jugava a fer d’antropòleg des d’un punt de vista pragmàtic l’any 2011, com a candidat per CiU a les eleccions generals espanyoles, quan deia que els andalusos són ganduls que “es passen el dia al bar”. En fi, ja se sap: paradoxes de la tercera via i, sobretot, concòrdia entre elits.

Les formes de vida de la Catalunya d’ahir oscil·laven entre el pujolisme i el cosmopolitisme: un país de fireta i una metròpoli moderna més crítica amb el país que amb la fireta. Ja tenen raó, ja, els altaveus del govern central quan diuen que Catalunya en segles no havia disposat de tan altes cotes d’autonomia. Però això, naturalment, és més un problema del passat de regió annexionada a Espanya que no pas un mèrit de la Transició. Les dominacions no s’han d’agrair a ningú, i menys a qui et domina.

Què hi haurà en lloc del “gos mesell” (alieni iuris) de l’anciana Catalunya? Què el substituirà? Potser encara és massa d’hora per parlar de “l’únic senyor” (sui iuris) fet poble, amo de si mateix... I encara ho és perquè, amb els resultats a la mà del referèndum i una pantalla gegant al passeig de Lluís Companys, Puigdemont va decidir provar de construir un pont més. Allò del diàleg. Caldria disposar de tota la informació per tal d’escriure un article aclaridor de les motivacions i els objectius que hi ha darrere de l’últim intent per negociar, ponderar el pes de la comunitat internacional, valorar la necessitat d’una treva per refredar els ànims i prendre el pols a la recerca de suports entre les files dels escèptics Comuns. Però em temo que en aquesta partida endimoniada un pol d’informació total no existeix i és impossible. Sigui com sigui, el cert és que ha mort un país caduc però encara no ha nascut la República.

Després de set anys de procés mutat en processisme, després de les grans manifestacions independentistes, de les consultes desobedients al règim del 78 i de l’exercici de sobirania que representa l’u d’octubre enmig d’una injustificable i cruenta repressió, no som on érem i, tanmateix, no hem arribat enlloc. Agustí d’Hipona diria que vivim en el desert i que les nostres cases són tendes al desert. També es podria afegir que, en realitat, la terra promesa no existeix. No espera rere els nostres esforços. Més que res perquè del que es tracta no és d’esperar res. La feina és més àrdua: inventar, crear el país nou.

I així suspesos, encara que més de cent ajuntaments es resisteixin a fer festa el dia de la Hispanitat, la República ha estat provisionalment congelada als despatxos freds de l’ètica de la responsabilitat. La de la convicció, l’altra ètica, sols es pressuposa. La paciència no és infinita, evidentment. El 155 s’acosta. Ara, i que consti: reanimar o fins i tot ressuscitar el zombi del vell poble decrèpit seria l’estafa més gran imaginable. I en aquest moment, de fet, ja no se’n podria culpar l’Estat espanyol. Però el poble nou que està naixent i creixent no ho permetrà. Adeu, país xaruc.