Carta a un babau

Senyor: em va sorprendre que em preguntés què vaig dir l’altre dia. Les meves paraules van ser ordenades, clares i precises: el nombre de persones que em demanen que prengui una decisió és prou important perquè ho faci i no tingui la temptació d’ignorar-les; no obstant això, atesa la transcendència d’aquest acte i la dimensió dels seus efectes, el volia ajornar durant un temps prudencial perquè tinguéssim temps de parlar-ne i d’estudiar com ho es podia fer de forma civilitzada. Esperava que vostè ho entendria però anava errat, com hi anava pensant que repetint-li per escrit potser li ho aclariria; però tenia un excés de confiança, perquè, durant tota la seva vida, vostè ja ha demostrat un munt de vegades que no té prou capacitat per escoltar, ni per processar raonadament el que se li diu, ni per explicar el que pensa, ni per interpretar correctament la realitat. I per acabar-ho d’adobar, sens dubte afectat per totes aquestes mancances, vostè deixa anar les mentides com els ases deixen anar els pets: tan tranquil·lament. Ignoro per quina raó l’aguanten els que l’han posat on és. No sé si és per pena, per amor, per interès, per crueltat, per desídia o per la temeritat del risc incontrolat. Però és un fet. I un fet que demostra que n’hi ha molts més com vostè, la qual cosa augura una successió infinita i difícilment suportable per a mi i els meus. Per tant, permeti’m que, en nom de tots, li digui que no l’escriuré més per no perdre el temps, i que m’acomiadi. Passin-s’ho bé!