Els talaiots, a examen

L’any passat per aquestes dates –o potser era una mica més tard, al novembre–, vaig coincidir amb Miquel Àngel Maria a l’avió que em conduïa a Menorca. Miquel Àngel Maria, amic i escriptor fantàstic que en aquesta legislatura ocupa el departament de Cultura del Consell Insular de Menorca, venia de París, on l’organisme de la Unesco encarregat de dirimir els monuments que poden ser declarats patrimoni de la humanitat l’havia sotmès a un examen per veure si els vestigis de la cultura talaiòtica de Menorca podien entrar en la categoria honorífica. Jo anava a l’illa convidat pels responsables de la revista local d’Alaior, que volien de mi una conferència sobre premsa comarcal i sobre premsa en general. Em vaig passar tres dies fantàstics en una Menorca tardorenca sense cap turista ni català visible, durant els quals en Miquel Àngel i jo ens vam anar trobant, ell per exposar-me quins avantatges de tot ordre, culturals, de prestigi o turístics, Menorca obtindria si la Unesco fos sensible a la sol·licitud, i jo, a petició seva, per explicar-li novetats de Catalunya. Ara fa uns dies em va trucar per, entre altres coses, demanar-me’n més novetats. Retòrica pura, perquè és un home molt informat del que passa aquí, del que ens passa, i més des que la seva filla ha vingut a estudiar a Barcelona. Em vaig interessar pels resultats de l’examen parisenc, i em va dir que n’havia sortit suspès. Vaig tenir una pena que no va coincidir amb la seva: la seva la tenia molt digerida. La intenció és tornar-se a presentar amb els “deures” que l’organisme internacional reclama més ben fets. Hauran de passar uns anys, però. Em quedo sorprès: qualsevol que hagi visitat els singulars vestigis talaiòtics ha de pensar que en el seu conjunt han de ser reconeguts i protegits per la Unesco. Pedres menys impressionats que es troben anant pel món han obtingut el certificat de patrimoni de la humanitat abans. “Una part del problema és que ens trobem a la riba mediterrània, tota ella saturada de monuments i paisatges afavorits per la Unesco. Si fóssim en un racó de món culturalment més desvalgut...”

En Miquel Àngel afegirà a la documentació més estudis erudits. Que no exageri, ara. Cada cop que m’han volgut explicar científicament el significat o la utilitat d’una taula, una naveta o un talaiot no he entès gaire res. Massa segles ens en separen. En canvi, em quedo meravellat dels homes més apropats en el temps que, parlant en català, van veure una taula en dues lloses ciclòpies en forma de T, una nau invertida en una cabana de pedres i una talaia en una estructura piramidal. Aquestes percepcions ingènues però poètiques i perspicaces també són patrimoni dels menorquins i, per extensió, de la humanitat sencera.