Neix una república

(Article entregat ahir dijous a les 17.30 h. No entendria de cap manera que avui no naixés la república, per l’1 d’octubre, per la causa justa de la legítima defensa i de la protecció del nostre poble i perquè no trobo ni un argument convincent en els qui defensen anar a eleccions autonòmiques; només hi veig la por a un país nou que no controlen).

No passa cada dia que neixi una república de dret, democràtica i social. I encara menys que aquesta república sigui la del teu país. Avui és un dia emocionant i ple d’esperança, de record d’aquells que no hi són i també d’ambició de futur per aquells que venen. La llibertat és una festa major. Que repiquin les campanes i que la terra s’ompli de joia.

Però, com va dir-se, ara que tenim república, fem republicans. Obsedit en la batalla dels arguments (econòmics, socials, culturals, etc.) i en la defensa de la història i la cultura, ens ha mancat un estudi més conceptual, més “ideològic”, que es converteixi en la clau de volta del país que estrenem: uns valors ètics amb els quals donar gruix a la proposta de l’estat català: el republicanisme.

“Els principis de llibertat, les aspiracions de progrés, les reformes de justícia, ¿on les aplicaríem si no tinguéssim la realitat de la pàtria nostra, de la pàtria viva? A construir la pàtria nostra, la pàtria viva –que serà democràtica i republicana perquè el nostre poble voldrà que ho sigui– dirigirem els nostres esforços”, escrivia ja un joveníssim Rovira i Virgili l’any 1914, encertant els grans valors en els quals el republicanisme modern s’ha volgut reconèixer: llibertat, justícia, progrés (igualtat) i patriotisme (entès com a defensa del bé comú, de la ciutadania en el seu conjunt, “pàtria viva”).

Per Philip Pettit, un dels màxims teoritzadors contemporanis del republicanisme, “un estat republicà haurà de fomentar les formes socials de vida en les que cadascú sigui capaç de mirar directament a l’altre als ulls, amb una consciència comuna que no depenen de la seva voluntat, ni estan a mercè de qualsevol altre subjecte col·lectiu”. És a dir, el republicanisme, entès com a societat de ciutadans lliures i iguals, no subordinats, no dominats, empoderats, contestataris, participatius. És en ells, en els ciutadans, on rau la raó de ser de la república: sense ciutadans lliures no hi ha república.

Per tant, seguint encara Pettit, aquesta llibertat i la democràcia de la qual es doten, comporta uns ciutadans “virtuosos”, implicats en la societat, que pregunten, que censuren les males praxis del govern, que vigilen, que el condicionen, que han deixat de ser uns mers súbdits per convertir-se en uns motors cívics de canvi. I tanmateix, la societat ha de mantenir una contínua vigilància, diu Pettit, i això constitueix el preu de la llibertat republicana.

De fet, avui ens relliguem a la tradició republicana del nostre país, a tot aquell sensacional empoderament ciutadà que van significar els ateneus, cercles, associacions, orfeons i entitats de mil tipus diferents ja des de la meitat del segle XIX. Una espessa xarxa de societat civil organitzada per l’ímpetu dels ciutadans de voler ser alguna cosa més que un espectador passiu del que passa a casa teva i que els va portar al moment esclatant del 14 d’abril de 1931. Però venia de molt lluny.

Per això, el republicanisme ens dota d’una eina formidable, alhora que ens alerta dels perills. Sempre m’ha agradat el que deia Víctor Torres, un eminent republicà: “Els enemics que no hem de perdre mai de vista són les tres principals xacres de la democràcia: la demagògia, la incompetència i la immoralitat.” Sí, el republicanisme també entronca amb el millor de l’humanisme i dels grans ideals.

Fa un any, en unes jornades sobre Ètica pública i republicanisme. En una conferència magistral –literalment–, el professor Xavier Antich s’atrevia a concretar una “brúixola ètica”, una fórmula republicana per als nostres temps constituïda per tres grans valors: 1) Integritat; 2) Decència i 3) Responsabilitat. I encara n’hi afegia un quart, per als servidors públics: Exemplaritat.

A l’Estat català, que tant li deu a la societat civil organitzada, el republicanisme li va com l’anell al dit, perquè a més a més li imposa un repte enorme: l’ambició de la plena virtut civil dels ciutadans. De viure lliures, perquè davant de la llibertat, el republicanisme no admet cap concessió. Amb la república que neix, els catalans tornem a casa nostra.