Vertigen

El cor em palpita a l’inrevés en el moment d’escriure aquest article. L’he de tenir enllestit el dijous a última hora. És a dir, abans de saber què haurà passat el divendres, “dia decisiu” si és que hi ha algun dia que no ho sigui, de decisiu. Ben mirat, fills de l’atzar i la necessitat, aquesta intempèrie, aquesta incertesa tensa, ens hauria de resultar familiar. Escrutar el futur ha estat sempre una de les dèries predilectes del present. Però hi ha una realitat imbatible: som fills de la fortuïtat. Paul Bowles, en un fragment estremidor del llibre El cel protector, escriu: “La mort sempre està en camí, però el fet que no sapiguem quan arribarà sembla suprimir la finitud de la vida. Allò que més odiem és aquella precisió terrible. Però com que ho desconeixem, arribem a pensar que la vida és un pou inesgotable. Tanmateix, totes les coses succeeixen només un cert nombre de vegades; al capdavall, molt poques. ¿Quantes vegades recordaràs una certa tarda de la teva infantesa, part tan entranyable del teu ésser que no pots ni concebre la teva vida sense aquella tarda? Potser unes vint. I, tanmateix, tot sembla il·limitat.” Ara, mentre alguns continuaran escampant proves de xenofòbia (des del devastador “a por ellos” amb què s’acomiadava la Policia i la Guardia Civil destacades a Catalunya, fins a l’associació entre Puigdemont i l’afusellament de Companys); mentre examics conviuran la mar de tranquils i satisfets amb l’aplicació del 155; mentre l’esquerra espanyola em nega que els Jordis puguin ser considerats “presos polítics”..., mentre tot això... vull recordar les coses que em són bàsiques: la veu de les persones que estimo; les tardes; l’olor d’humus quan, a l’estiu, la terra batuda per un sol inclement se celebra en una tempesta de pluja semblant a la vida.