Trenta-tres radars

Si tenim en compte que a les comarques gironines hi ha uns 2.500 quilòmetres de carreteres, objectivament es podria afirmar que no és gaire greu que hi hagi vint-i-tres radars per controlar la velocitat. Fins i tot encara que aviat es passi a trenta-tres. Però a més d'un i de dos no li deu haver agradat gens saber que Trànsit té intenció d'instal·lar-ne més ja que es tracta d'una de les mesures amb més possibilitats d'ocupar els primers llocs del rànquing de les més impopulars. Les crítiques solen venir sempre d'allà mateix, o sigui dels que creuen que n'hi ha massa i que només responen a un afany recaptador. I segurament tenen part de raó. Com potser també tenia part de raó el responsable de Trànsit que assegurava que si els conductors fossin més respectuosos no caldrien els radars. Hem d'acceptar que al nostre país l'únic sistema dissuasiu que funciona a l'hora de fer complir moltes normes és aquell que toca la butxaca. Els radars no agraden no perquè deixin constància de la nostra irresponsabilitat a la carretera, sinó perquè si ens enxampen fent una infracció es tradueix com a mínim en una sanció. El mateix motiu pel qual no agraden els controls d'alcoholèmia. Encara falta molt perquè tots plegats deixem de veure els radars i els controls com una amenaça i perquè deixem de dir «jo no corro» o «jo controlo» encara que s'hagi begut. Això passarà quan, en comptes de preocupar-nos per la multa que ens pot caure si ens enxampen, tinguem en compte que si conduïm amb una copa de més o massa de pressa no només ens podem fer mal a nosaltres, sinó a algú altre. Queda clar que els conductors encara tenim molts deures per fer per ser considerats responsables, però no queda tan clar que el mètode sancionador –o amenaçador– sigui la solució més adequada per resoldre el problema de la sinistralitat a les carreteres