47 anys de fracàs

En aquest moment del conflicte Catalunya-Espanya experimento una estranya sensació de fracàs persistent, dilatat. És la pitjor de les sensacions possibles quan des de la perspectiva dels anys s’endevina una seqüència inacabable d’ocasions fallides. Fer balanç dels meus 47 anys de tasca política i periodística des de 1970, quan vaig iniciar la meva discreta col·laboració amb Manuel Fraga al seu despatx privat i a la seva oficina de director general de Cervezas El Àguila al carrer Vara del Rey, n. 7. Ni existia el PP, ni ombra de la idea, atès que la iniciativa va començar a Barcelona a través d’un grup d’empresaris de molt variat pensament polític: des del comunisme de l’editor Joan Grijalbo fins al conservadorisme del banquer Josep M. Santacreu. Una dotzena d’empresaris que van assistir econòmicament una altra desena d’intel·lectuals i professionals, professors universitaris i advocats o economistes. D’aquí va néixer Club Àgora, més tard Godsa a Madrid, posteriorment Reforma Democrática Española i, clarament diferenciada, Reforma Democràtica de Catalunya. La cadena genètica del PP.

Aquest record de l’inici d’una aventura política m’assalta avui com la urpada d’un tigre que hem intentat cavalcar. El Parlament de Catalunya, per 70 vots a favor i mitja cambra al passadís, acaba de proclamar la República de Catalunya. “Mai més, Milián, els fets d’octubre!”, repetia Tarradellas com un mantra. Ara, ja hi som. Si llavors va durar el somni 11 hores, veurem quant temps dura aquesta nova edició dels fets d’octubre de 1934. Tremenda tossuderia de la història. Aquell ressò del vell president m’enterboleix amb l’altra confessió, camí cap a l’aeroport de Barcelona, a Manuel Fraga: “Prefereixo una Espanya roja que trencada.” Anem per aquesta via, roja i trencada? Els fets de Catalunya guarden relació amb quelcom semblant a una revolució social de l’esquerra radical (CUP, Podem, part d’ERC). Si el procés continua, ja es veurà quin és, o pretén ser, l’estació final de termini.

La meva frustració va quedar reflectida al meu llibre Els ponts trencats. Res a afegir-hi, tret d’intensificar els tints d’aquesta sordesa perenne d’un partit polític que va començar entenent la diversitat basca i catalana i ha acabat tancant l’horitzó a qualsevol consideració. El que va ser possible el 1996 amb el Pacte del Majestic, es va frustrar el 2000 amb la majoria absoluta d’Aznar, el gran responsable d’aquesta desentesa entre Catalunya i Espanya, que assoleix avui el zenit amb el divorci consumat al Parlament de Catalunya. Un Rajoy gandul, covard, sense vocació real per a la política, tancredo pur durant cinc anys, ha deixat un escenari on la irresponsabilitat política i la gosadia catalana a través de la CUP han situat Espanya en un greu dilema i Catalunya, en una dolorosa aventura. És possible negar-se a tota flexibilitat o diàleg? És, o no, Rajoy responsable de tants despropòsits? Hi ha lloc per a la impunitat en aquest cas, o ens hem d’atendre al Leviatan de Hobbes? Entenc que, acabat el procés, la dimissió de Rajoy seria allò convenient; o just.

Tota una vida política o de gestor d’opinió pública al femer. Un fracassat pelegrinatge de 47 anys intentant, sembla ser, l’impossible. Pensar que el “cafè per a tots” de Suárez seria la solució era pitjor que un malson. Oblidar que Catalunya, tard o d’hora, plantejaria la qüestió de la seva identitat, una insuficiència analítica, un error descomunal. Ho vaig advertir la primavera de 1975 en una reunió dels fundadors del que avui és el PP. “No seran els bascos amb la seva ETA els qui desmuntaran la taula de la democràcia; seran els catalans amb un delicat maneig del bisturí. Nosaltres som florentins.” Aquella premonició és ara una profecia constatada. Això suposa un redoblat patiment: quan es preveu i quan succeeix. Em pregunto ara, però: és raonable en una societat madura arriscar tot el que s’ha guanyat per caçar la Lluna? La utopia no és el millor dels camins en la política. Aristòtil va posar el millor al punt mitjà. I ni els uns ni els altres han volgut trobar-se en aquest punt mitjà.

Arribat aquí i reconegut el fracàs de tantes hores de somnis trencats, li queda al frustrat un últim remei, una dolenta consolació, clau que vaig trobar en una reflexió de Sèneca a Neró, el seu exalumne: “El teu poder resideix en la meva por; jo no tinc por, tu ja no tens poder.” Una trista disjuntiva: por de Rajoy o por de Puigdemont? Al final, vaig caure en la perplexitat.