La violència paral·lela

Una de les preguntes que el president Puigdemont havia de respondre ahir era sobre els motius de la sorprenent desaparició durant el cap de setmana del govern de la República acabada d’estrenar. Ahir, des de Brussel·les, el president va donar una resposta: l’amenaça de l’Estat d’aplicar una gran violència per aconseguir el control d’aquestes institucions i del territori. El govern, segons es dedueix del que va explicar ahir Puigdemont, ha optat, doncs, per evitar una situació de gran violència sobre la ciutadania, en una disputa que l’Estat estava disposat a guanyar de la manera que fos. Si és així, i els rumors periodístics provinents de Madrid ho confirmen, amb la renúncia de Puigdemont a controlar institucions i territori segurament ens hem estalviat de viure un episodi dantesc a Catalunya.

I és que a partir de l’1 d’octubre hem vist dues coses que segurament ningú no esperava en la dimensió que han acabat tenint. Per una banda, una part molt importada de la ciutadania catalana està del tot mobilitzada, organitzada, i disposada a rebre cops de porra i el que faci falta per tal de defensar el projecte de llibertat que significa una nova república. I, d’altra banda, també hem vist amb tristesa que una part gens menyspreable de la societat espanyola avala i fins i tot aplaudeix l’ús de la força per reprimir-la. Europa i el món s’han ficat les mans al cap per les imatges de l’1 d’octubre, però a l’Estat han sovintejat els homenatges i el suport a la policia després d’aquesta actuació tan lamentable. Un còctel terrible: ciutadans disposats a donar-ho tot, i un Rajoy disposat a una repressió violenta, sabent que no tindria uns costos interns pitjors que el fet de negociar amb Catalunya.

Ara la campanya de guerra psicològica contra l’independentisme l’acusa de viure en una realitat paral·lela. Alguns autoproclamats demòcrates que fa quatre dies li imploraven diàleg, ara fan brometes sobre l’exili. Hi ha una violència paral·lela, atroç, en aquesta falta d’exigència cap a un Estat que mostra el seu rostre més autoritari i fins i tot violent amb les majories democràtiques catalanes, i en canvi hi posa tota la pressió en un moviment que, en unes condicions dures, sembla decidit a continuar batallant amb política, diplomàcia, urnes i activisme ciutadà pacífic: la millor marca de naixement d’una república de gent lliure.