LA GALERIA
L’ús de les tradicions
Dimarts a la nit van trucar a la porta. Em va estranyar, ja que no rebo gaires visites, i menys en aquelles hores. Quan vaig obrir em vaig trobar amb dues nenes que amb un somriure em deien “Halloween”. Els vaig dir amablement que per a mi encara era Tot Sants i que si volien els ho explicaria. Van marxar amb cara d’estranyesa. No tinc res en contra de les disfresses i carbasses, soc dels que pensen que l’ús encara és més important que les tradicions i no crec que qualsevol temps passat fos millor. Aquests darrers dies han sortit un munt d’articles per convertir el que gent de determinada edat ha adaptat de les pel·lícules de Spielberg i companyia en una tradició secular. Tinc ja prou anys per considerar l’1 de novembre com el dia de les castanyes, els moniatos i els panellets i el dia 2 com el Dia dels Difunts. Hi ha qui blasma contra la importació de Halloween i reivindica tradicions que venen de més lluny que la cristianització. Segons sembla, els celtes quan arribaven aquests dies celebraven el final de l’estiu i la fi de les collites i per una nit permetien als morts passejar-se entre els vius. Els cristians, com van fer amb tantes altres coses, la van convertir en el dia de Tots Sants i festa de difunts, és a dir, van convertir les mentides paganes en mentides cristianes. I què? Ara ja hi ha generacions que no han hagut d’escoltar les mentides que propagaven els capellans quan jo anava a l’escola, i les informacions els arriben per mitjans audiovisuals. No és estrany, doncs, que entre seure en una taula amb la família menjant panellets i castanyes i visitar el cementiri, optin pel molt més divertit Halloween. Cases decorades, festes de disfresses, les llaminadures a punt per als nens i nenes que truquen, etc. Els tradicionalistes obcecats pretenen que la raó de les tradicions seculars s’imposi a magnífiques seqüències com aquella en la qual l’ET veu pels forats d’un llençol un carrer ple de gent disfressada de manera grotescament macabra. Si ara fos petit tindria molt clar què triaria. Anar de festa, fixar-me en les Vampirel·les, tacar-me de sang i també menjar castanyes, moniatos i panellets i beure vi dolç. Dels morts que no fossin de ficció, n’evitaria tota referència. Només, com a la majoria de la gent jove actual, m’importaria la festa, i tant li fot si prové de celebracions paganes o cristianes. Els més interessats en la preservació oficial de les festes, a internet podran trobar mil referències que justifiquen que Halloween prové d’Europa i fins i tot de Catalunya. De la seva recuperació gràcies al cinema, ni en parlen.