Com a Irlanda

Ja s’ha dit i escrit moltes vegades que cap procés d’independència no és igual a d’altres. És cert. També és cert, però, que hi ha aspectes d’altres episodis de la història que ens serveixen per entendre on estem situats. El camí dels irlandesos cap a la seva llibertat, durant el primer quart del segle XX, ens permet establir alguns paral·lelismes interessants. Després de l’Aixecament de 1916, que la majoria d’irlandesos van mirar-se amb escepticisme, el govern britànic va respondre amb l’execució d’alguns dels seus líders i l’empresonaments de la resta. Aquesta acció va provocar un gir radical de l’opinió pública, que va acabar d’acceptar que només la independència podia assegurar la supervivència de la nació. És curiós veure que el separatisme irlandès va fer servir l’estratègia de participar en les eleccions convocades pels britànics per triar els seus representants, sense renunciar a la declaració d’independència de 1916 (que no s’havia arribat a aplicar mai, car el país continuava sota control britànic). En la convocatòria de desembre de 1918, més de la meitat dels diputats electes per Irlanda al Parlament de Westminster eren a les presons britàniques. “Put them in to put them out” era l’eslògan de campanya. “Feu-los entrar (al Parlament) per fer-los sortir (de la presó)”. Entre ells, l’únic cap viu de la revolta de 1916, Eamon de Valera, que acabaria sent president de la República d’Irlanda.

Sortosament, el segle XXI no permet que l’Estat espanyol executi els líders del moviment d’autodeterminació català, com van fer els britànics amb els irlandesos. En canvi, han acabat empresonats per les seves idees polítiques, i és indubtable que això tindrà el mateix efecte que a Irlanda: la consolidació definitiva de la independència catalana. Allà van trigar uns quants anys a fer-la efectiva, i van haver de lliurar una guerra bruta i salvatge. Aquí no sabem el que trigarem. El que sí sabem, però, és que ho farem de forma pacífica i ferma.