Un «segon» per parar els cops

La política catalana mentre s'espera la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut es belluga en temes ben complicats, com anar donant voltes al tràgic incendi de l'estiu passat d'Horta de Sant Joan o l'empadronament dels emigrants de Vic. Políticament, l'incendi és ben nostre. Vull dir que tot allò que s'ha fet i allò que no s'ha fet és competència catalana, a diferència del que envolta els emigrants, perquè les decisions importants sobre la matèria encara les pren el govern central i serà fàcil responsabilitzar del que no agrada qui hi té l'última paraula. Tot apunta que l'incendi d'Horta seguirà cremant al Parlament. El foc és tan viu que l'oposició vol que el president de la Generalitat faci cessar els consellers Saura i Baltasar. Una petició impossible de complir en un govern tripartit on hi ha tants caps per tants barrets. L'incendi portat a la política ha quedat transformat en una baralla més del govern i l'oposició. Aquí no dimitirà ningú. Ni tampoc hi haurà cessaments i la investigació judicial seguirà lenta i s'allargarà un mínim de nou mesos.

La bona o la dolenta actuació que van tenir els consellers Saura i Baltasar a l'incendi seguirà viva i el que més sobta de tot plegat és que els possibles errors que es van cometre i pels quals han demanat perdó toquin directament Montilla. Amb aquest fet queda demostrat que el president no té un segon que en moments com els que ens ocupen pari des del govern els cops a la màxima institució catalana. És fàcil de recordar que Josep Bargalló (ERC), com a conseller en cap, tot i que era d'un altre partit parava alguns impactes que rebia el llavors president, Pasqual Maragall.

Aquí i fora d'aquí el titular de la presidència té la figura del segon. Quants maldecaps li ha estalviat la segona María Teresa Fernández de la Vega a Rodríguez Zapatero, i els que va estalviar Álvarez Cascos a Aznar i tants d'altres, com ara el més recordat segon de la història política espanyola: Alfonso Guerra, que exercia de segon de Felipe González amb la gràcia afegida que no volia ser el primer. Deia González que quan Guerra el va deixar no sabia a qui telefonar quan hi havia un incendi polític, i que abans de prendre determinades decisions feia un monòleg. Roca, des del seu partit feia de segon de Pujol. Una estratègia habitual per quan anaven maldades. I ara que pinten bastos i el foc encara és encès, la política catalana deixa que Montilla s'hi posi al davant sense cap rereguarda que li faci de segon perquè li pari els cops. Una feina molt apreciada.