La nit més llarga

“Estrenyia fort la mà de la meva mare, tot pujant els cinc escalons que separaven la porta de l’escola del carrer. Damunt de la façana, dos angelets aguantant un rètol ens contemplaven. Jo llavors tindria 6 anys i per primera vegada anava a abandonar el clos matern per escolaritzar-me. Era un pas difícil, acostumat com estava a l’escalfor de la llar.

Però aquesta prevenció inicial aviat es va difuminar, perquè les «senyoretes» que havien de ser les meves primeres mestres em van acollir amb estimació. Vaig aprendre les rutines de cada dia i, en submergir-me en aquell ambient, vaig fer pilons d’amics que m’han durat tota la vida, i les hores transcorrien felices jugant al pati, fent petites trapelleries, i a les aules –no gaire calentes a l’hivern– intentant assimilar els primers números i les primeres lletres.

Els anys van passar sense comptar-los al col·legi Verd. De ser gairebé un nadó, em vaig fer nen i després, noi, sempre agombolat per aquell ambient distès i amable. Quan ja m’havia fet gran i em va tocar deixar l’escola, vaig sentir una gran recança. Havia d’enfrontar-me amb el món dels adults, aprofundir en els coneixements, buscar feina... la infància quedava definitivament enrere! Des de llavors, sempre que passava davant del «meu» col·legi, una llambregada dels ulls derivava instintivament vers la façana, fruit d’un pensament instantani en record d’aquell bon temps.

Quan en la nit ens van dir que anéssim al col·legi amb la mainada, perquè semblava que s’havia deixat una escletxa legal per mantenir els locals oberts per fer-hi «activitats extraescolars» i així encobrir les votacions per al referèndum, no ho vam dubtar ni un moment ni vam mesurar cap risc. Allà els minyons i les noies van jugar al pati, mentre venien familiars que preparàvem urnes i paperetes. Però tot de cop els fets es van precipitar brutalment. Una força pública armada amb escuts, porres i cascs va envoltar l’escola. Nosaltres vam recollir la mainada i de pressa la vam concentrar a l’interior, en un local. El lloc per votar era al pis de sota. No podíem creure el que vèiem: amb força bruta trencava les xarxes del pati, escalava la paret, i escampava cops a dreta i esquerra. Es van fer pas al lloc on hi havia les mares i les criatures. L’únic rastre humà visible eren els seus ulls, que llambregaven excitadament. Van recriminar als adults haver «fet servir d’escut la mainada», i la van emprendre a cops, al crit estentori del «desalojen». La por es va apoderar de tots nosaltres.

Ara també passo per davant del «meu» col·legi, però la mirada ja no és tan plàcida ni dolça com era abans. El record d’aquella nit ha superat les impressions de la infància, i no crec que se m’esborri mai més.”

És la narració d’un amic. No s’hi pot afegir res.