21-D, acatar o plantar cara?

Catalunya camina cap al 21-D enmig d’un estat d’excepció. I cal preguntar-se de què van aquestes eleccions. Evidentment, de República Catalana sí o no. I de 155 sí o no. I de llibertat dels presos polítics o més repressió. Però sobretot el 21-D marcarà si les lleis de l’Estat espanyol, siguin quines siguin, es poden imposar per la força a Catalunya contra la voluntat majoritària dels catalans. El bloc del 155 que formen el PSC, el PP i Cs planteja mantenir vigent l’infame article de la Constitució en cas que la voluntat majoritària dels catalans doni una victòria a l’independentisme. La via de la imposició està oberta i s’expandirà. Ho hem vist amb la suspensió de l’autogovern a Catalunya però també amb la intervenció dels comptes de l’Ajuntament de Madrid. Sembla suïcida, doncs, continuar en l’equidistància acatant les imposicions. El PP, tard o d’hora, impulsarà lleis que es carregaran l’escola catalana o la capacitat d’implementar polítiques socials dels governs municipals d’esquerres. Farien bé Podem i Catalunya en Comú de reflexionar-hi. La proposta per als catalans d’aquest espai és acatar la imposició? De poc serveix prometre grans polítiques socials si no s’explica com es realitzaran amb la Generalitat intervinguda. No és el cas, però l’Ajuntament de Barcelona optaria en la mateixa situació que Madrid per destinar el màxim de recursos a polítiques socials o n’entregaria una part a Montoro sota amenaça de ser intervingut? A Catalunya hi ha una majoria per plantar cara a la imposició, però només serà efectiva si s’articula a l’entorn d’un front republicà. Pensar que es pot derrotar només amb retòrica política el tripartit del 155 que avala la suspensió del TC de la llei contra la pobresa energètica o la d’emergència habitacional és, parafrasejant Xavier Domènech, rupturisme màgic. A Catalunya, només el procés constituent de la República pot fer front a les polítiques antisocials que emanen, més enllà del govern del PP, de l’statu quo del règim del 78.