Sofà no, butaca sí!

“Llibertat presos polítics!”, va ser la penúltima frase de l’actriu Míriam Marcet, enmig dels aplaudiments del públic a La pell escrita (Sala Atrium, Barcelona, molt recomanable). L’última, “aneu al teatre, els teatres estan buits!”. Té raó. La crisi política que vivim ha afectat greument l’activitat cultural d’aquest país, com si comprar una entrada per al teatre o visitar una exposició fos incompatible amb la fermesa i determinació dels objectius democràtics d’aquesta societat. Justament, l’àmbit de la cultura i els espectacles és un dels que més han expressat el compromís –manllevant el vell lema d’Òmnium– amb la llengua, la cultura i el país que, al capdavall, són la seva raó de ser.

El país ha de funcionar o no hi haurà país. Al capdavall, l’estratègia de fons de l’Estat és que Catalunya redueixi pes i activitat, que es provincianitzi, i això depèn de la pressió de Madrid, en part, però sobretot de l’actitud que tingui la pròpia societat catalana respecte a si mateixa. Al marge d’Espanya, Catalunya ha aconseguit construir una nació i ara, amb les institucions de l’Estat en formació de combat, els catalans hem de demostrar –i demostrar-nos– que tenim un projecte i que no ens pensem tancar a casa. I això passa per organitzar-se i lluitar, evidentment, però també per apreciar les obres de teatre, les sales d’exposicions i els concerts de música que omplen de qualitat la cultura catalana.

Guanyarem amb els nostres actors, els nostres escriptors, els nostres artistes i els nostres músics. La immensa majoria han donat la cara per un país que ara no els pot donar l’esquena. O sigui que tornem a recomanar-nos pel·lícules i concerts, discos i llibres. Tornem a emocionar-nos amb els impactes intel·lectuals que ens fan créixer una mica més. No hi ha revolució sense art, ni canvi des del sofà del menjador. Aneu al teatre, com sempre, sabeu que s’ho val.