Girocleta, nova estació

A Girona hem estrenat una nova estació de Girocleta al carrer Joan Maragall. Jo no soc usuari d’aquest recurs perquè, ara per ara, vaig a pertot a peu. Tinc una bicicleta que faig servir poc i que les inundacions del mes de juny passat em van deixar plena de fang. Des d’aleshores no l’he feta servir. Per això m’estalviaré de fer proclames sobre l’increment de l’ús de la bicicleta com a recurs de mobilitat sostenible i respectuós amb l’entorn. Un ús que s’ha triplicat en els darrers anys. Algú pot pensar que, si soc el que faig, no hauria de parlar del tema. Doncs sí que ho faré, perquè soc un ciutadà que va molt a peu i que sovint es troba amb els inconvenients derivats dels que fan un ús impropi dels espais de circulació. I això ens molesta. Va per aquells que deixen la seva moto al mig d’una vorera impedint el pas dels vianants, per als ciclistes que prefereixen anar per les voreres en lloc d’anar per la zona reservada o pel carrer com un vehicle més, a aquells que no els importa patir una topada amb el més feble, nen, senyora, avi o qualsevol edat, condició i naturalesa. També va pels que aturen el seu cotxe sobre el carril bici per fer una gestió o descarregar el que portin. Hem vist reiteradament les queixes de ciutadans que en les seves cartes al director manifesten obertament la indefensió que arriben a tenir. Els danys, es contesta, són pocs. En la relació costos-beneficis, aquests segons són superiors i, per tant, no cal tocar-ho, autoregulem-nos, diuen. La circulació a velocitat excessiva per la vorera és habitual i l’exigència de pas, a vianants que circulen pel seu espai tranquil·lament, n’és una altra de no menys importància. Com ens podem autoregular? Cridant-los l’atenció, rebent de la seva part alguns improperis gens agradables? Essent amenaçats com m’ha passat a mi? Produint una lesió pel cop del manillar? O aprofitant la proximitat per fer una estrebada a la bossa de mà?

S’ha incrementat el nombre d’estacions, cosa que aplaudim tots els que ens estimem la ciutat, però no s’ha ampliat suficientment el nombre de carrils bici en aquells punts més neuràlgics de la ciutat. És una constant veure que, havent-hi carril bici exclusiu, passen per la vorera no assenyalada, no respecten els semàfors i van contra direcció. També és censurable l’ús que en fan els camions i les furgonetes de càrrega i descàrrega. Què podem fer-hi els vianants? Amb resignació i esperança esperem que algun dia millori el civisme, s’apliquin les ordenances i se sancioni els que se les salten. Falta, al meu entendre, determinació i coratge per entomar una de les conductes més incíviques i amb més conseqüències per als ciutadans que van a peu. El costum, la falta de sancions i l’increment del parc ciclista, han provocat que el tema s’hagi desbordat i que sigui complexa la seva solució. Reglamentar no és la fórmula que resolgui definitivament els nostres mals ni tampoc disposar d’unes magnífiques ordenances que no es compleixen, que no es fan complir i que no se sancionen perquè no hi ha qui les controli.

Aprofitant que es milloren les xarxes d’estacions, que el recurs és potent i saludable, l’Ajuntament de Girona hauria de mantenir unes campanyes de sensibilització permanents, més encara, per al bon ús de les bicicletes i dels carrils de circulació. Alhora, la circulació de la ciutat, ara que venen dies de molt de tragí, s’hauria de redefinir fent-la molt més respectuosa amb els vianants i amb el transport sostenible. Caldria ser valents, deia un dia, per definir espais restringits al trànsit amb un sistema de transport elèctric, àgil i amplis espais d’aparcament dissuasius a les entrades de la ciutat. La pedagogia és el millor instrument que tenen les societats avançades. I Girona, com a ciutat educadora, no ha de quedar al marge de la renovació d’una ciutat que ja ha tocat sostre en la seva mobilitat. Renovar-se o morir, d’èxit.