El marc irreparable

La preocupació mediàtica per l'avenç públic de l'independentisme és inversament proporcional a la despreocupació per garantir un marc de discussió de les idees polítiques que sigui equitatiu. El cas és que en referència a l'espanyolisme es pot utilitzar aquell símil futbolístic i dir que «guanya sense ni tan sols baixar de l'autobús». L'èxit de l'espanyolisme és tan aclaparador, que guanya per defecte, fins i tot de manera invisibilitzada, confós entre els ressorts mecànics promoguts pel poder hegemònic o fossilitzat en els clixés del subconscient col·lectiu.

A l'independentisme se l'acusa de «no tenir programa» o de «no presentar un model social». Aquesta és, entre d'altres, la línia del periodista Josep Cuní. Fent ús de la còmoda i fressada màscara d'un suposat amic anònim, el periodista d'Els matins de TV3 publicava un article al 3cat24.cat en què aquest suposat amic anònim, independentista i perplex, tot i que potser més perplex que independentista, li confessava «que entrar al Parlament és una cosa força més seriosa [sic], que ha d'anar acompanyada d'un programa on hi hagi espai per a la sanitat i les infraestructures, l'educació i l'economia, el benestar i tot el que en penja». A mi ja em sembla bé, que Cuní i el periodisme en general posin a prova el cos ideològic de l'independentisme. Però compte: de l'independentisme i de tots els altres moviments polítics. El principi de falsació és útil a qualsevol formació que actuï democràticament. El que ja no sembla tan afinat és propagar la imatge que l'independentisme forma part de les vísceres de la política, que té una voluntat irredempta de confrontació, o que és reflex d'una minoria d'edat mental de la ciutadania. I no és afinat perquè no és equitatiu. Resulta que l'independentisme «no té programa» o és sospitós de tenir avals heterogenis: des dels neoliberals fins a grupuscles comunistes. D'acord, aprofundim en aquesta exploració. Però caldrà molta pulcritud i rigor moral. I contrastar els suposats buits programàtics i la transversalitat social de l'independentisme amb els de l'unionisme. ¿Per què a una facció ideològica se li hauria d'exigir allò que no s'exigeix a l'altra? Possible resposta: per peresa. La mateixa peresa que fa que Cuní apostrofi un catalanista rossellonès tot preguntant-li inquisitivament si és independentista. La peresa que fa que Cuní no formuli aquesta mateixa pregunta a qualsevol unionista de la Catalunya del sud. Hauria descobert quines simetries tan clavades hi ha entre un independentista català i un d'espanyol.