Vuits i nous
Les castanyeres
“A París no torren tant les castanyes. No ho sé, a Brussel·les...
La setmana passada: dilluns anava d’estiu i divendres amb abric i barret. Divendres, al mercat, la senyora de davant meu a la xarcuteria feia olor d’armari. El temps atmosfèric s’ha volgut afegir al polític: un dia fa calor i l’endemà un fred que pela. Més en deu fer a Brussel·les.
He descobert que a Mataró l’ofici de torrador de castanyes és un ofici de senyors. Obren a les sis de la tarda i tanquen a les nou. Munten la parada uns dies abans de Tots Sants i la desmunten ara. L’altre dia buscava castanyes torrades per afegir-les al fricandó del dinar, un caprici meu que dona bons resultats, i no vaig trobar cap castanyera oberta. Les parades de castanyes de Barcelona tenen un horari i un recorregut més llarg: arriba la primavera, els arbres despunten, i encara es mantenen al seu lloc. Quan hi treballava, anava a proveir-me a la castanyera que cada any se situa a tocar dels porxos del Palau Moja, a la Rambla, i m’imaginava que el mateix ritual havia fet Cinto Verdaguer, primer com a almoiner de la casa i més tard com a capellà represaliat a l’església de Betlem, que és al davant. “Tantes voltes per acabar travessant la Rambla”, va exclamar el capellà poeta després que el bisbe l’hagués dut d’un lloc a l’altre, amb una reclusió al santuari de la Gleva inclosa. A Verdaguer, home del Montseny, li devien agradar les castanyes. La seva mare en devia torrar, a la casa de Folgueroles. La casa és un museu administrat per la Diputació de Barcelona. El vaig visitar fa molts anys. La Diputació era socialista, la Generalitat era convergent i tot el discurs museístic girava al voltant de la idea subtil que Verdaguer va ser un home d’esquerres que no hauria aprovat les polítiques de Pujol. Pujol feia el mateix amb altres personatges i fets, no cal dir-ho. Jaime Gil de Biedma, també havia adquirit castanyes a la castanyera del Palau Moja? Tenia el despatx a l’edifici del davant, ara convertit en un hotel. Els propietaris mantenen el despatx intacte i un dia hi vaig treure el nas. Per la finestra, es veu la castanyera. Els gustos exquisits d’aquest altre poeta, li permetien ser-ne client? Jo m’imagino que sí, que en la castanyera del Palau Moja es troba un confluència literària.
Aquí torrem massa les castanyes. Les castanyeres de París no les sobten tant i les deixen confitades com un marron glacé. No ho sé, a Brussel·les. Com una càpsula de xocolata?
Als periodistes ens agrada parlar de les castanyeres. Influència dels anys que no es podia parlar de res més. Ara que es pot parlar de tot, fer-ho és una treva, un consol i un bany de realitat. T’emboliquen les castanyes amb una paperina de paper de diari i penses que entre el castanyer i tu hi ha una confluència poètica, que els articles més transcendentals són fungibles.
