A Noruega

Si no ens volem remuntar més enrere, Catalunya ha viscut els últims sis anys enormes manifestacions pacífiques per la llibertat i la sobirania de to constructiu i factura democràtica. Se sol dir que no s’ha trencat ni una paperera. S’ha constatat de sobres que el moviment ha estat únic, incomparable i exemplar en el context europeu, per no dir mundial, una expressió evolucionada dels postulats gandhians entrat el segle XXI. Ens hem donat les mans de punta a punta del país, hem fet performances i mosaics humans gegants, coreografies massives de coloraines i hem somrigut a l’eixoriviment nacional. Ho ha vist el món i, qui ha volgut, a l’Estat espanyol. Les dues organitzacions que han vehiculat aquesta proesa, Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana, han treballat de forma incontestable en favor de la fraternitat entre les nacions i han promogut que aquest sigui un procés inequívocament pacífic. I tanmateix, avui els seus presidents, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, que reben l’escalf de tot un poble que pampallugueja al captard al carrer de la Marina, continuen empresonats injustament per les seves idees, des de fa 29 ignominioses nits, malgrat el seu expedient impol·lut de compromís amb els valors cívics i democràtics fundacionals de la Unió Europea. Fraternitat i pau, dos requisits que Alfred Nobel va deixar escrits al seu testament com a condicions per atorgar el premi Nobel de la pau que els nostres Jordis –els Jordis seran sempre nostres– personifiquen en nom de les organitzacions que presideixen. En el cas d’Òmnium, a més, amb el bagatge de l’antifranquisme. Certament, els últims anys hi ha hagut alguna tria polèmica per al Nobel de la pau, però el comitè noruec donaria una lliçó de sensibilitat, renuent a les pressions polítiques espanyoles, davant d’una UE encarcarada, víctima d’ella mateixa, amb el reconeixent dels Jordis, patrimoni col·lectiu immaterial de dignitat catalana, i de les entitats que representen com a mereixedors, l’any vinent, de tal distinció.