Territori republicà

Cal pensar que el passat 1-O vam tancar el procés que durant anys s’ha mantingut com a defensa de la independència. I, talment, malgrat la positiva resposta ciutadana, vam constatar la força repressiva de l’Estat espanyol i la nul·la receptivitat dels pobles veïns. Havíem arribat fins on podíem i els nostres governants no ens defraudaren. Érem en territori republicà.

Res no podia ser fàcil, quan el govern espanyol s’instal·lava en la violència, l’engany i el braç judicial. Tancant ulls i orelles, negaven la possibilitat del diàleg i desvetllaven els instints més primaris del neofranquisme. El Borbó consagrava el “a por ellos” i els hooligans populars vomitaven sofre incendiari, encoratjats pels mitjans de comunicació immobilistes.

Amb la gent al carrer una vegada i una altra, la lluita ha estat desigual, quan es desfermava la raó de la força sobre la força de la raó i no era possible contrastar a les urnes els percentatges de ciutadans que preferien opcions confrontades. A part d’això, es vivia el dubte de majories i minories, sobretot en les zones metropolitanes. Tot porta al 21-D i a tornar a picar pedra, en un país ocupat i amb la pressió dels ostatges (presos polítics i gent exiliada).

Amb tot, en la fase que iniciàrem el 2-O res no serà igual quan molta gent del país (encara se’ns nega escatir el percentatge) hem fet un camí sense retorn, un convenciment de futur que s’ha gravat a l’ADN col·lectiu. Segur que l’intent d’humiliació que ha covat l’Estat marcarà les futures accions i la confiança amb les Espanyes quedarà molt tocada. Però de tot, hi ha dues realitats que es fan més que evidents: la vocació republicana i la imatge de Catalunya al món.

El país ha entrat a l’escenari internacional i avui tot el món sap que existeix Catalunya i que els catalans alimenten les ànsies de llibertat. Les imatges d’un poble que durant set anys es manifesta de manera multitudinària a favor de la seva identitat, d’una manera pacífica i festiva, i només rep la resposta de la violència i la mentida, han estat la notícia d’arreu. Fins en el silenci interessat dels estats hi ha una renúncia a la democràcia i un regust de fel a la boca. Tot té el seu temps i l’escac de l’Europa dels pobles és a la cantonada.

I, sobretot, el poble català comença a proclamar sense embuts la seva vocació republicana, com a sortida endavant i com a resposta al propi comportament del Borbó. Les declaracions del titular de La Zarzuela no han fet res més que testificar el trencament. Com en l’època d’un altre Felip de trista memòria, es torna a engreixar el vell costum de penjar a la latrina una foto de cap per avall, com es feu a les comunes del país a les primeries del segle XVIII.