Autocrítiques

Després de la multitudinària manifestació per exigir la llibertat dels presoners polítics que vam viure fa uns dies a Barcelona, hem assistit a unes jornades plenes d’autoflagel·lacions per part de diferents líders de l’independentisme. Unes autoflagel·lacions que han anat paral·leles a una ofensiva brutal des dels poders de l’Estat, els mitjans de la caverna, el bloc del 155 i algunes veus molt qualificades dels Comuns en el sentit de demanar una immolació política a les persones que es troben a la presó o a l’exili per la seva gestió després de la declaració d’independència.

Què volen que els digui? Autocrítica? Tota la que calgui. Que el govern –i les entitats– ha de reconèixer que a partir del gran èxit del referèndum de l’1 d’octubre hi ha hagut coses que no s’han fet bé? Imprescindible assumir-ho i, sobretot, analitzar-ho. Que es va actuar amb massa ingenuïtat davant d’un estat disposat a fer qualsevol bestiesa per protegir la seva integritat territorial? I tant que sí.

Ara bé, dit tot això, prou de lamentacions, prou de flagel·lacions públiques i prou de donar titulars que, convenientment manipulats per uns mitjans que actuen com un aparell més de la guerra bruta, contribueixin a desmobilitzar l’independentisme. O és que no hauríem de sentir amb molts més motius les autocrítiques d’aquells que han fet de la separació de poders una quimera? D’aquells que, el passat 1 d’octubre, van enviar la Policia i la Guàrdia Civil a colpejar persones que només volien votar? D’aquells que van aprovar decrets per afavorir la fuga d’empreses? D’aquells que s’han saltat les seves pròpies lleis per destituir, primer, i empresonar, després, els membres del legítim govern de Catalunya? No hauríem de sentir les autocrítiques de Miquel Iceta per haver fet de crossa imprescindible per al desplegament de l’article 155? O les d’aquells que, des de la seva torre d’ivori, s’han proclamat equidistants entre les víctimes i els botxins, és a dir, entre els que volien votar i els que ho impedien a garrotades?