De flagel·lacions, les justes

Confesso d’entrada que no he entès gaire tot aquest devessall de declaracions d’autocrítica que han proliferat aquests darrers dies des dels sectors independentistes. I no pas perquè cregui que aquest no sigui un exercici saludable –sempre ho és, per definició–, sinó particularment per l’oportunitat i la manera de fer-ho. D’altra banda, i encara que l’alcaldessa de Barcelona vagi reiterant la necessitat d’explicacions urgents per part d’uns membres del govern exiliats o empresonats, penso que ja tindrem l’oportunitat de fer balanç algun dia de tot el que ha passat i de tot el que passarà, perquè el famós “procés” en què ens trobem immersos només ha viscut algunes de les seves fases i té encara un llarg recorregut fins que els catalans o bé obtinguem finalment la independència o bé decidim abandonar per molt de temps.

Moltes de les explicacions que hem llegit o que hem sentit aquests dies posen l’accent en els errors que els nostres dirigents o les entitats civils han comès al llarg d’aquesta primera etapa del procés. No seré pas jo qui negui l’existència d’errors, naturalment, com és inevitable que passi en qualsevol projecte humà, i més quan no hem arribat encara a cap solució satisfactòria que atengui la demanda d’una majoria de catalans. Però en el to i en les maneres retrobo un exercici, que sembla molt genuïnament nostre, que carrega les tintes en les nostres presumptes incapacitats, com si fóssim un poble castigat pel destí a arrossegar tota la vida un designi catastròfic.

D’altra banda, com no podia ser d’una altra manera, els adversaris de tot signe del procés, siguin exquisidament equidistants o siguin ferotgement contraris a la independència, agafen les paraules d’alguns dels nostres líders i, mutilant-les o traient-les descaradament de context, hi troben la confirmació dels seus pronòstics. I així, hem d’aguantar, com si fos una altra condemna, la rècula de reganys o de copets a l’espatlla dels qui ja ens havien advertit que això acabaria malament, obviant naturalment de quina manera i amb quins procediments aquesta història no ha tingut encara el final que nosaltres desitjàvem. Això contrasta de manera clamorosa amb l’absoluta i total manca d’autocrítica dels qui han vulnerat totes les regles democràtiques, han utilitzat la violència sense manies, han ocupat policialment el país, han destrossat el que quedava d’una hipotètica separació de poders i s’han saltat les normes de la constitució que constantment es posen a la boca. Aquests sí que no tenen res a rectificar, res de què penedir-se, res de què hagin de demanar la més mínima disculpa.

Perquè aquesta és l’autèntica mare dels ous. Més enllà dels errors dels nostres responsables polítics, més enllà de totes aquelles coses que s’haurien pogut fer millor, els catalans partidaris de la independència hem estat víctimes d’una operació d’estat que no ha tingut cap mena d’escrúpol i que ha utilitzat tota la força de què disposa recorrent a uns mètodes impropis d’un país democràtic. Que alguns observadors acullin ara amb displicència la nostra autocrítica sense recordar-se de les garrotades, dels presos polítics, de les querelles i de la vergonyosa inoperància de la Unió Europea no és sinó una altra càrrega d’oprobi que hem d’afegir a totes les que hem hagut de sofrir en les darreres setmanes.

Al meu parer, com al de tants d’altres que s’han precipitat a fer balanços, el nostre pecat més censurable ha estat sens dubte el de la ingenuïtat. Com que havíem optat per una via pacífica, democràtica, participativa, no havíem sabut mesurar de manera adequada fins on podien arribar els qui ens volen espanyols a la força, tant si ens plau com si no ens plau. No, no podíem imaginar tanta brutalitat, tanta il·legalitat, tanta mentida, ni podíem imaginar que renaixerien d’aquesta manera els nostres fantasmes del passat: aquesta, per cert, ha estat la sorpresa dels nostres joves, que ens sentien explicar les batalletes del franquisme com una cosa perduda en la nit dels temps i que ara han comprovat que la matriu de la dictadura perviu, avui encara, en tantes conductes personals i en tantes institucions. Ara saben que, almenys a Espanya, la democràcia i l’estat de dret són una àrdua conquesta que requereix un combat indefallent i que, a vegades, pot experimentar retrocessos i pèrdues impensables.

QUeden, És clar, els cínics, els que ens diuen que què ens pensàvem, que això ja es veia venir, que érem uns il·lusos de creure que n’hi hauria prou amb els nostres vots per fer complir uns anhels de llibertat. Sisplau, no cal que els donem corda amb més flagel·lacions de les necessàries...