Blocs

Des de determinats espais polítics s’insisteix que anem a un enfrontament de dos blocs clarament definits: l’independentista i el constitucionalista. Sense matisar, parlen del 48% i inclouen la resta en el 52%, amb unes majories i minories que, fins ara, no s’ha demostrat que es puguin comptar. Segons aquesta teoria comptable, l’independentisme no està legitimat per a quasi res.

En aquest esquema de blocs, els comuns són utilitzats a conveniència, en una situació fins incòmoda per a ells. No es poden sostraure de la condició de portar diverses sensibilitats dins el col·lectiu i de les contradiccions del sí però no que mantenen en el debat sobiranista. Amb tot, es confessen demòcrates radicals i de vocació republicana. A més, mai no voldrien ser considerats com a part del dit bloc unionista.

En unes eleccions anòmales i convocades en una autonomia suspesa i amb presos i exiliats polítics, tot i presentar-se diverses opcions electorals, en diferents llistes, per la recuperació del país i la possibilitat de tirar endavant un projecte de futur, cal defensar la utilitat d’un resultat que mostri la força independentista, que no ha d’aconseguir solament una majoria parlamentària sinó que ha de superar el 50% dels vots emesos. És el gran repte del 21-D. Però, a la vegada, s’ha de forçar la clara definició de comuns i similars, sobretot pel fet de ser necessaris per avançar, a curt termini, per celebrar un referèndum acordat, legal i vinculant que avali un programa de país. S’ha de consolidar un bloc de demòcrates que es defineixin republicans i sàpiguen avaluar els pros i contres de tirar endavant per un camí que sembla sense retorn.

Ara cal, doncs, reforçar el bloc sobiranista fins aconseguir la majoria desitjada i seduir els comuns per consolidar la república. Les oportunitats, quan es presenten, s’han d’aprofitar.