Olot, Bratislava, Moscou

La maledicció bíblica del treball, càstig i conseqüència de culpa per una punyetera poma que van mig rosegar els nostres suposats primers pares, condemna els humans a guanyar-se el pa amb la suor del seu front. Però allò cert és que hi ha molts humans que es guanyen el pa sense suar ni una gota, i d’altres a qui els agrada suar, per als quals la maledicció del Déu del Gènesi els resulta un amable sagramental, com una bella benedicció. Conec una d’aquestes persones per a les quals la maledicció bíblica els fa un efecte contrari, és l’escultora Rosa Serra, d’Olot.

No para, la Rosa, i això que li resulta difícil d’ençà que ja no té el seu estimat Xavier al costat, perquè ara s’ha d’esforçar molt més, ha de lluitar sola, i allò de compartir idees, projectes i il·lusions ja no és el que era. Però ella no para. Ara mateix té una exposició a l’Aircraft Gallery de Bratislava, on presenta seixanta-vuit magnífiques escultures i disset obres més grans de polièster, amb una novetat afegida, perquè hi exposa també nou obres en alumini lacat de colors diversos. I després de Bratislava, l’exposició i el magnífic catàleg-llibre que l’acompanya aniran a Moscou, en una sala a tocar del Teatre Bolxoi de la capital russa. Un eix ben original i vistent en el traçat d’aquesta magna exposició: Olot-Bratislava-Moscou.

En totes les seves obres, i naturalment també en aquestes, s’hi constata allò que dos grans escultors nostres, com són Manolo Hugué i Arístides Maillol, en deien “l’economia de l’expressió”, que és un tret essencial de tota l’escultura de Rosa Serra. És a dir, estalviar tots els detalls estalviables, i això ja ha arribat a ser com una obsessió que la nostra escultora porta fins al més enllà possible. En les seves obres no s’hi adverteix mai la reproducció de traces individuals del model, les figures representen una forma de valor general, cap traça particular ni concreta d’una persona determinada.

Josep Pla, que conegué i tractà Rosa Serra, trobà un terreny adobat en la seva obra, perquè sempre demanava i defensava que la pintura i l’escultura no fossin literàries, ni religioses, ni ideològiques, que no expliquessin històries ni esdeveniments heroics o tràgics, lírics o triomfals. És a dir, les formes in puris naturalibus, expressió dels antics llatins, que d’art, i concretament d’escultura, també hi entenien una mica.