En marxa, a la catalana

El procés sobiranista ha provocat un tsunami en la política catalana. Al llarg d’aquests anys s’ha anat aclarint qui és qui i qui propugna què. L’unionisme tendeix a plantejar aquesta situació en termes dramàtics. L’independentisme ha dividit la societat, diuen, es mereix el que li està passant perquè ha transgredit la legalitat, etcètera, etcètera. L’independentisme s’ha convertit en l’esca del pecat quan realment ha aconseguit aplegar milions de persones per a la causa de la separació pacífica de Catalunya d’Espanya. Mentre l’independentisme era una petita minoria parlamentària, no passava res. Era una mera anècdota que donava color. Ara és, en canvi, una amenaça que, com diu el sempre cínic i lúcid Duran i Lleida, seria un “tumor per a Europa que provocaria metàstasi”. Els conservadors sempre diuen aquestes coses. I avui, democratacristians i socialistes, que han estat les ideologies puntals de l’Europa que està fracassant, es resisteixen als vents de canvi amb tics antidemocràtics.

A Europa hi ha una mar de fons que fa temps que dura. La burocràcia de Brussel·les, juntament amb la resistència dels estats consolidats a reinventar-se, fa que el somni europeista de 1957 hagi entrat gradualment en crisi. És clar que les reaccions són molt diverses. N’hi ha que miren cap al passat, com a la Gran Bretanya, per recuperar l’esplendor d’aquell Downing Street dirigit per Harold Wilson o Edward Heat. N’hi ha que es decanten cap a l’autoritarisme més bèstia per ofegar el pluralisme polític. La xenofòbia impera arreu, també a Espanya, encara que sigui una xenofòbia interna per amenaçar els catalans independentistes i, per extensió, a tot el que sigui català. L’odi ètnic a Espanya va del centre cap a la perifèria i té els seus altaveus a Catalunya en les files de l’unionisme. Quan Albert Rivera acusa els bascos de supremacistes simplement perquè disposen d’un sistema de finançament singular, de fet es retrata ell mateix, perquè és el líder d’un partit més pròxim a Alternativa per Alemanya (AfD), un grup nacionalista alemany que va ser creat per professors, economistes, polítics i periodistes procedents de la CDU i l’FDP, que als principis del liberalisme. Al capdavall, Cs també va ser creat per professors, economistes, polítics i periodistes que en el passat havien estat vinculats al PSUC, al PSC o al PP. Els va unir l’anticatalanisme i l’espanyolisme més fanàtic.

Catalunya és una societat molt plural i democràtica. Històricament ha estat així. L’anomenada Revolta dels Somriures, de la qual només es mofen els cretins, ha sacsejat Catalunya. Ho ha fet amb insistència i determinació, fins al punt de posar en risc la seguretat personal d’alguns dirigents d’aquest moviment. Espanya viu un procés de “marroquinització” de la política. Les actituds salvatges i la insensibilitat en contra de la repressió que han demostrat personatges de l’oficialisme socialista, com Rosa M. Sardà, Maruja Torres o Isabel Coixet, per posar tres noms, em recorda el tantsemenfotisme de Juan Goytisolo davant la repressió de Hassan II contra els rifenys l’any 1984. El napalm es veu que només fa olor de carn humana si l’escampa el gran germà ianqui. La repressió és repressió, sempre. I ara som aquí, amb un govern legítim destituït i presoner o a l’exili i un unionisme que encara una batalla electoral amb tota l’ajuda de l’Estat que ha reprimit els catalans que “no s’han portat bé”. L’independentisme divideix però l’unionisme és un bàlsam, segons sembla.

El sobiranisme, i en especial la llista del president, Junts per Catalunya (JxCat), és la síntesi, el punt de trobada, de molta gent que ha compartit manifestacions, que ha estès l’ideari sobiranista arreu del territori català i ha protegit les urnes. Té les característiques, diguem-ne, del moviment que va fer pujar Emmanuel Macron a la presidència de França, quan ningú no en donava ni un duro, perquè reflecteix el pluralisme ideològic del sobiranisme, la relació intergeneracional i la defensa acèrrima de la democràcia. Però també és més autèntic, perquè el sobiranisme català és un moviment viscut, forjat en la resistència a l’ocupació. El 27-O es va perdre una batalla. Ara cal rearmar-se. Però el que tothom ha de tenir clar és que JxCat no és la candidatura camuflada del PDeCAT. I no ho és perquè gairebé el 80% dels candidats i candidates no en són militants i no combreguen amb els postulats dels seus líders actuals, que en aquests anys han estat tan erràtics com ineficients. Només es deuen a Carles Puigdemont i al procés de canvi que ell ha dirigit i que, diguin el que diguin, ha fet tremolar Espanya i Europa.