La societat de l’alcohol

Vaig deixar de prendre alcohol fa uns sis anys, com aquell que decideix deixar de menjar croissants de xocolata. Amb el temps em vaig adonar que tenia més avantatges que inconvenients. Tot i continuar dient bajanades, en deia unes quantes menys; no havia de patir per agafar el cotxe després d’una celebració. I fora les ressaques. Per contra, em perdia plaers com el de la deliciosa sobrietat de prendre una copa de vi amb un menjar escaient.

Però a poc a poc em vaig adonar del que representava en aquest país dir la frase “no gràcies, no bec”. Només l’entenen els cambrers dels restaurants. La resta de la humanitat fa una interpretació gens literal. “Però una cervesa sí?” “Només per brindar.” “Aquest vi té poca graduació.” I has d’insistir que no, que “no bec” és “no bec”. “Ni a casaments ni a batejos.”

Aleshores esdevens un maleït. T’inviten a festes i vernissatges en què ni tan sols hi ha les bombolletes d’un refresc. I tampoc sense gas. Ni un còctel sense alcohol. Quina festa és aquesta on l’únic que t’ofereixen és una ampolla de plàstic d’aigua bullent que treuen de sota el mostrador mentre corre el cava –fins i tot el xampany–, el vi i els licors. No tenim dret a fer una celebració i a brindar ni que sigui amb un Trina –antigament Trinaranjus del doctor Trigo–. Fins i tot he assistit a festes en què la canalla no tenia ni possibilitat de xuclar una llimonada quan l’alcohol rajava a cor què vols. I per no dir la cara que molts posen quan dius que no beus. Escoltes els pensaments i veus en la mirada: “Un exalcohòlic.” A banda de si ho fos o no, per què s’ha de demanar perdó per no beure? Entenc que hi ha una cultura de l’alcohol que res té a veure amb l’addicció i la disbauxa i sí molt amb el plaer gustatiu i amb la cultura de la terra, però que tampoc se’ns castigui si demanem una Coca-Cola amb una paella. Potser és de tan mal gust com quan a Segòvia Melanie Griffith va demanar quètxup per menjar un cochinillo, però és la nostra opció.