Tu rai
Quan s’ha acabat
M’ha cridat l’atenció la unanimitat creada al voltant de l’Agència del Medicament. Des de feia mesos s’havia impulsat, imposat, un estat d’opinió que venia com a absolutament benefactora la instal·lació de la seu d’aquest organisme a Barcelona. No hi havia cap dubte que l’Agència seria un remei de poders incalculables que posarien fi als maldecaps de la ciutat. I enlloc apareixien els nous maldecaps que podia crear, com ara la pujada dels preus dels pisos i del cost de la vida. Un cop s’ha sabut que l’Agència se’n va a la capital dels coffee shops, ha semblat que els ciutadans havíem de compartir una mena de pena per aquest dictamen, com si Barcelona no hagués estat escollida per fer unes noves Olimpíades. Potser Barcelona hauria de treure’s les punyetes –la temptació perpètua– d’emmirallar-se pels segles dels segles en el somni olímpic, sense ser veritablement creatius i autèntics.
No em trec del cap la idea –manllevada de la Naomi Klein i el seu darrer llibre, No n’hi ha prou amb dir no– que anem de xoc en xoc i així, a través dels electroxocs i dels estats d’opinió plenament interessats que ens apliquen, ens sumeixen en un desconcert immobilitzador. I els moviments que haurien de ser progressistes i articular una crítica queden parlant del sexe dels àngels o errant l’objectiu i les causes dels problemes. Després del suposat fiasco de l’Agència del Medicament, qui es podrà negar a l’aterratge de qualsevol altre projecte global, de repercussions encara més dubtoses que un cataplasma? Qui diu que no aplanaran el camí al primer projecte a preu de saldo que vulgui venir? El mateix em pregunto sobre tot el discurs tergiversat o fals sobre la fugida d’empreses. Què hi ha al darrere d’aquests incentius per marxar, més enllà de la creació del papus de la por, i de tots els discursos perquè ara tornin? Amb això vol dir que deixaran fer i desfer a les empreses només perquè prometin duros a quatre pessetes si venen?
La desregulació i la cursa cap al mínim cost regnen arreu. I no només als Estats Units de Trump. Si seguim mirant aquest senyor com un ninot excèntric, o Rajoy com el president de plasma que s’embarbussa, seguirem errant el tret. S’ha imposat la virtualitat que l’Estat espanyol surt de la crisi i si hi torna a entrar serà, a sobre, per culpa de l’independentisme i dels catalans, utilitzats de boc expiatori, com el tub d’escapament de la particular versió de la doctrina del xoc constitucional. Quan, en canvi, és un fet que l’únic que hi ha sortit guanyant, amb la crisi, ha estat la precarietat, amb una panxa cada vegada més inflada. Veurem engreixar més papus i més notícies inventades perquè, quan els calgui, quan tot s’hagi acabat, tinguin una catifa vermella per a les seves mesures “extraordinàries”.