Tot parla del “procés”

Els enamorats, sobretot els de primera volada, troben que tots els llibres que llegeixen i totes les pel·lícules que veuen parlen d’ells. Els que viuen altres situacions anímiques igualment extremes fan igual, i, en conseqüència, d’un temps ençà totes les pel·lícules i tots els libres parlen del “procés”. I no cal que siguin llibres d’història, on alguns episodis antics puguin oferir un paral·lelisme amb l’actualitat. Qualsevol novel·la també parla de la nostra atabalada situació. Ara mateix, al Teatre Lliure es representa Maria Estuard, del venerable Schiller. L’obra original es veu que dura més de cinc hores. Sergi Belbel, el director i adaptador, l’ha reduïda a dues. Schiller, com a bon protoromàntic, hi explica una història que acaba sent passional, però tota l’estona sobrevola per l’escenari i la platea l’article 155 que la reina d’Anglaterra, Isabel, va aplicar a la seva cosina Maria, reina d’Escòcia. Anglaterra, Escòcia... el paral·lelisme entre Espanya i Catalunya s’accentua. O potser l’accentua Sergi Belbel, que s’ha “enamorat” de l’obra pel contingut polític que hi ha observat. Isabel va tancar Maria a la presó. Després la va fer matar. Tampoc cal que ho portem a l’extrem. Els britànics, davant Maria Estuard, hi veuen el Brexit?

L’altre dia, remenant llibres, vaig trobar aquesta frase de Josep Pijoan: “Per anar endavant no hi ha destorbs; l’espai és buit; és la direcció de menor resistència.” Vaig fer un experiment: la vaig divulgar a través del Twitter, entre cometes i citant l’autor. L’efecte, com sospitava, va ser instantani: un grapat d’independentistes s’hi va adherir. No vaig desvelar que Pijoan no parlava de política, sinó que es referia a l’art d’avantguarda, que és el que té camp de futur per córrer, però em sembla que si ho hagués fet el resultat hauria estat el mateix: tot parla del “procés”. Ara: de debò Pijoan no parlava també de política? Ell va ser el mentor principal d’Enric Prat de la Riba en el moment de construir la Mancomunitat. No va ser la Mancomunitat un tirar endavant pel camí que ofereix menys resistències perquè no es troba barrat pel passat?

El cosí fotògraf J.R. Duran, que observa l’actualitat catalana des de la distància del Brasil, aquests dies ha estat a Barcelona i ha visitat el MNAC. Dos quadres pompiers que hi ha vist li han fet pensar en el “procés” i el seu “fracàs”, esperem que momentani. Jo li he dit que la mateixa ubicació del museu ens retrata com a poble. Altres ciutats situen els museus prestigiosos al centre urbà segons el principi que, als museus, no s’hi va, sinó que la gent se’ls ha de trobar. Nosaltres, més pinxos i desafiadors que ningú, els posem dalt d’una muntanya. Ja la pujarem.

Els enamorats... Groucho Marx diu: “Totes em fan pensar en tu, menys tu.”