Torna la immigració. Sis notes sobre Vic

1. Vic, en matèria d'immigració, ha estat com una mena d'aparador davant del qual tots ens hem emmirallat en algun moment. D'aquí la volada que han pres sempre les decisions i els esdeveniments que allà es produeixen. L'origen es troba a mitjan dels anys noranta del segle passat, quan el llavors alcalde, Jacint Codina, va promoure el tancament de dues escoles públiques del centre de la població, clarament estigmatitzades en escolaritzar majoritàriament alumnat estranger, i el compromís de totes les escoles, públiques i concertades, per escolaritzar de forma equilibrada l'alumnat estranger, de manera que totes elles reflectissin la realitat ciutadana i contribuïssin a fer una ciutat més cohesionada i amable.

2. També té l'origen a Vic Plataforma per Catalunya, el grup polític que esbomba a tort i a dret que vol «abanderar el sentiment de malestar respecte al col·lectiu immigrant per defensar els drets de la gent del país», l'embrió d'un nou populisme ultradretà, que veu ara en la desafecció política creixent de la ciutadania i en el malestar que provoquen la mediocritat i la llunyania de la classe política catalana, la gran oportunitat d'obtenir uns bons resultats en les properes conteses electorals. Això ho saben a Vic i ho sabem tots. Si el discurs de Plataforma x Catalunya sintonitza amb un nombre significatiu de ciutadans és senzillament perquè cau en un terreny adobat una i cent vegades per les opinions repetides de líders polítics i articulistes diversos, pel biaix amb què se solen presentar les notícies i problemàtiques referides a la immigració i pel pòsit de prejudicis i d'estereotips que nien en el subconscient dels catalans.

3. La immigració estrangera és part del paisatge humà de Catalunya. En temps de crisi, quan no n'hi ha per a tothom, ja sabem per experiència que la solució més a mà és carregar els neulers als darrers que han arribat, als sectors socials més fràgils, a les minories que han de suportar tota mena de penjaments (siguin jueus, gitanos, indigents, xarnegos o marroquins, tant se val!) Però el que no es pot fer és amagar el cap sota l'ala i no atendre les preocupacions i els neguits de la població, encara que estiguin formulats de manera maldestra, sinó que han de ser abordats amb decisió i escoltant totes les parts, de manera que la millora, encara que sigui parcial o minsa, sigui perceptible. Perquè, si a Vic els estrangers representen el 25% del veïnat, aquesta és una realitat no gens excepcional a les ciutats i pobles de Catalunya. Sense moure'ns de les comarques de Girona, podríem parlar de Castelló d'Empúries, Lloret de Mar, Salt, Roses, Figueres, Palafrugell, Torroella de Montgrí, Castell-Platja d'Aro i un llarg etcètera de pobles.

4. El racisme, la discriminació per raons ètniques o culturals, no és un mal que afecti només grups de joves skins o els militants i simpatitzants de partits polítics fonamentalistes, nazis o ultradretans. El menyspreu, la mofa, la degradació de l'altre, són presents en un munt d'acudits que s'expliquen cada dia, en els crits exaltats que se senten als camps d'esports, en les converses quotidianes entorn de moltes taules. Però compte! L'explicitació d'aquesta pulsió racista no depèn solament de la ideologia de les persones, sinó que depèn sobretot de la posició social que s'ocupa: per això sempre sembla que els més racistes són els que viuen en els barris més humils o en els blocs de pisos més degradats, els qui van a les escoles públiques o als consultoris públics o els penúltims d'arribar. I no és veritat: el que passa és que els més ben situats socialment tenen instruments més refinats i subtils per manifestar aquella pulsió (la indiferència, la distància, la ignorància...) I és que la discriminació per raons ètniques o culturals se sustenta sobre dues lògiques molt consolidades: la prioritat i prevalença dels nacionals per damunt dels estrangers («Primer els de casa») i la supremacia de la modernitat per damunt d'altres formes culturals («Hi ha cultures inintegrables»).

5. La decisió de no empadronar els estrangers sense permís de residència o sense visat que ha aprovat el consistori de Vic s'empararia, segons els seus impulsors, en la Llei d'Estrangeria, que considera que els estrangers sense la documentació reglamentada se situen al marge de la legalitat. El cas és, però, que aquesta mateixa llei diu textualment que «els ajuntaments han d'incorporar al padró els estrangers que tinguin el seu domicili habitual en el municipi». L'ambigüitat de la redacció i les restriccions a l'entrada en condicions dels estrangers han generat que la majoria d'ells hagin entrat o s'hagin quedat a Espanya infringint la llei; d'aquí la necessitat de les successives regularitzacions que han anat fent els diversos governs. Aquesta llei és, en si mateixa, un factor importantíssim de discriminació: no solament perquè fa pràcticament impossible l'accés regular dels treballadors estrangers, sinó perquè estableix una diferència clara en l'atribució dels drets a les persones: només els nacionals tenen dret a reclamar-los tots, de manera que els drets humans universals no serien d'aplicació a determinats éssers humans, singularment als estrangers sense papers. El cert és que les diverses lleis d'estrangeria han donat carta de naturalesa a una certa hipocresia política i a la discrecionalitat administrativa.

6. Tots els partits que sustenten l'equip de govern de l'Ajuntament de Vic (CiU, PSC i ERC) van signar fa pocs mesos el Pacte Nacional per a la Immigració que diu, entre altres coses, que treballarà per garantir el respecte i extensió dels drets humans; la igualtat de drets i el respecte als deures per al conjunt de la societat; i incorporar la lluita contra el racisme i la xenofòbia en totes les accions. No pot ser que a les primeres de canvi aquests partits emparin tot el contrari a l'esperit i a la lletra dels compromisos que van adquirir en fer-lo seu. Per retornar el crèdit a la política, per evitar el patiment de moltes persones, caldria donar compliment a allò que ja es deia en el Pla de Ciutadania i Immigració, antecedent immediat del Pacte: «Aquest pla té com a objectiu general incorporar dins la ciutadania de Catalunya els nous residents. El criteri bàsic per reconèixer l'immigrant com a ciutadà és la residència efectiva, reconeguda a través de l'empadronament... Recupera el concepte de ciutadania, deslligat de la nacionalitat estatal, i vinculat estretament amb la ciutat i el món local... El respecte, el reconeixement, la garantia i l'extensió progressiva dels Drets Humans han de dirigir la gestió del procés d'acomodació de la població immigrada a la nostra societat, davant de qualsevol interpretació de base estrictament econòmica, política o cultural.»