Morts que són ben vius

Pors i polèmiques aparellades amb la revolució material, tècnica, informàtica, són les que tenen a veure amb la desaparició. Amb la substitució, de fet. Així, a començaments del XX, el cinema havia d'acabar amb el teatre. La ràdio, després, amb la premsa escrita. I la TV?: no havia de deixar canya dreta entre els mitjans precedents. El botxí definitiu de tot plegat, és clar, ho havia de ser internet. I el correu electrònic mataria el postal. Per no dir res del llibre digital, destinat segons diuen ara els apocalíptics de torn a liquidar per sempre el de paper.

Però no. Cadascun d'aquests nous invents més aviat es complementa, prèvia redistribució de funcions i de canals, amb tots els altres. Fins el modest fax resulta invencible per l'e-mail quan es tracta d'enviar apunts manuscrits. I és que, a molts dels suposats morts ocasionats per la modernitat voraginosa, bé se'ls podria aplicar aquella celebèrrima dita (falsament atribuïda al Tenorio de Zorrilla) que fa: «Los muertos que vos matáis, gozan de buena salud.»

Vet aquí ara també, doncs, com enmig d'absoltes recurrents pel que fa a l'escena catalana emergeix, prometedora, una nova revista. En paper sofert i alhora de bon tacte. En format que convida a la lectura reposada en ampla taula o en còmoda butaca (res d'un quadernet fast-food per ser llegit al metro o d'un suplement engiponat dins un diari).

Es tracta de Hamlet. Revista de les arts escèniques, de títol ja prou explícit. Publicada audaçment per Arola Editors de Tarragona. En el seu número zero (l'1 apareix el 15 de febrer) hi ha, en text i en il·lustració, tot el que pot desitjar-se l'espectador encuriosit i l'exigent connaisseur; aquell per estar al dia, aquest per contrastar-s'hi.

A remarcar la secció Calidoscopi teatral, d'informació crítica de l'oferta dramatúrgica d'arreu. No som davant una publicació de teiatru. O de teatre català. Sinó de teatre (més dansa, circ, etcètera), escrita en la llengua d'aquest país, com ha de ser.