Tolerància judicial dels delictes financers

En aquest país nostre sembla talment que la delinqüència econòmica, tant la presumpta com la demostrada, tingui una butlla que pràcticament equival a la impunitat. En efecte, vam assistir amb estupefacció a la primera compareixença dels imputats com a possibles autors de suborns (a canvi de no pagar impostos) als inspectors corruptes de l'Agencia Tributaria Espanyola residents a Barcelona. I allò que ens va revoltar era la lentitud del procés, perquè la justícia lenta és per definició una iniquitat i un mecanisme que obre la porta a qualsevol argument de prescripció o una via d'immunitat per als privilegiats que poden acollir-se a la tècnica de diferir en el temps una eventual condemna. En realitat, des de la comissió dels fets que, amb tota la presumpció d'innocència que vulguin, existeixen com a base d'acusacions, havien passat nou anys i mig. Per tant, els Núñez i companyia, si fossin condemnats, podrien encara presentar un recurs al Suprem i guanyar quatre anys més de pau i tranquil·litat o arribar a la sentència definitiva amb més de 100 anys d'edat i que me quiten lo bailao.

No caldrà evocar el perdó que el Tribunal Constitucional de Jiménez de Parga va concedir als Albertos, amics de la més alta magistratura, en nom de la qual s'inaugura sempre l'Any Judicial. Ni tampoc que el president de Telefónica segueixi en el càrrec malgrat que un tribunal hagi declarat que va cometre un delicte d'informació privilegiada per lucrar-se en borsa. Ni tan sols el cas del jutge Garzón, tan elogiat com vilipendiat segons els casos, en relació al qual el Consell General del Poder Judicial ha demanat que el Tribunal Suprem reobri el cas de la denúncia per haver cobrat del Banc de Santander 302.000 euros i dues beques d'un any i mig per a ell i la seva filla en concepte de conferències al Centro Juan Carlos I i d'estada a Nova York, uns ajuts que havia demanat per carta al president de l'entitat, Emilio Botín. Resulta que, per casualitat, en tornar a Madrid, es va trobar una querella contra Botín i que la va arxivar. Realment, no hauria costat gaire haver-se abstingut de decidir o inhibir-se en un cas que podria interpretar-se com un quid pro quo o un do ut des i que hauria pogut esquivar-se amb més elegància.

A banda, però, de totes aquestes anècdotes, potser convindrà remuntar-se a la categoria i, en aquest sentit, voldria referir-se a un estudi molt interessant que va publicar a la Revista General de Derecho Penal (11-2009) el fiscal de sala jubilat Carlos Jiménez Villarejo, amb l'il·lustratiu títol de La tolerància judicial davant la delinqüència financera. Segons afirma el fiscal, Espanya té un sistema judicial totalment mancat de severitat en relació als delictes financers que, de manera sistemàtica, indefectiblement arxiva, o absol tots els perseguits per aquesta mena de delictes que podríem anomenar de guant blanc o de coll blanc. Té raó el jurista quan diu que hem prescindit de preceptes constitucionals com ara, per exemple, la funció social de la propietat privada, la subordinació de tota la riquesa del país a l'interès general i la promoció d'una efectiva i real igualtat dels ciutadans i les seves llibertats. Per tant, les activitats abusives i fraudulentes dels poderosos, la competència deslleial, la maquinació per alterar el preu de les coses, la manipulació dels mercats i els perjudicis als consumidors indefensos, han de ser objecte de sanció penal.

Així, doncs, l'Audiencia Nacional i alts tribunals, en general, garanteixen una impunitat que té efectes demolidors del principi d'igualtat davant la llei. L'autor repassa el cas de les cessions de crèdits del Banc Santander (410.000 milions de pessetes de comercialització) i de productes similars com les primes úniques de «la Caixa» que van representar un cop històric contra la institució de l'acusació particular. També fa referència als comptes secrets i xifrats del BBV al paradís fiscal de Jersey situats al marge del control comptable del banc o del Banc d'Espanya. Esmenta, igualment, el cas Ercros en el qual el director Josep Piqué, per compte de Javier de la Rosa, va anar al notari a vendre la refineria d'Ertoil a la General Mediterranean Holdings de Luxemburg amb la distracció –segons diu– de 18.300 i 9.970 milions de pessetes que no ingressaren a la caixa. Cita, és clar, la sentència irrevocable i ferma del Suprem contra els Albertos que després anul·la contra tota regla el Constitucional. I finalment, fa referència al professor Tiedemann, que afirma que la criminalitat econòmica és un problema polític. Doncs, això! I gràcies, senyor fiscal.