Manu Brabo

El nom sencer: Manuel Varela de Seijas Brabo, nascut a Saragossa, fotògraf i Premi Pulitzer del 2013. L’abril del 2011, i quan treballava com a reporter freelance sobre la rebel·lió de Líbia, va ser detingut. El darrer cap de setmana visitàvem una exposició de fotografies de Manu Brabo, sobre els estralls de la destrossa de Síria, al Museu La Neomudéjar de Madrid, en un espai que havia estat magatzem de material ferroviari. Patrocinava l’exposició National Geographic i et sorprenia, ben positivament, la molta gent jove que la visitava, en un espai força diferent del de les exposicions artístiques de Madrid. Les fotografies, en aquest cas, colpeixen i et provoquen, per dins, sotracs d’indignació o de fàstic o de pena o de sentiment de fracàs de tota una societat, que és la nostra i que, ens agradi o no, marca i marcarà el nostre com a un dels segles més bèsties de la història contemporània. Emociona veure com les manifestacions populars, sovint dissoltes amb més detencions i amb més trets, tinguessin com a objectiu primer que alliberessin de la presó nenes i nens. I et quedes en estat gairebé catatònic quan no pots ni tancar els ulls a la vista de tants cossos morts, mutilats, ensangonats, colpejats, cremats.

Acabo de llegir un llibre d’Icària: ¿Un mundo mejor?, del catedràtic d’ètica Norbert Bilbeny i de la sociòloga Eulàlia Solé. Vol ser un balanç moral del món, des de la Guerra Freda fins ara. L’he llegit amb llapis a la mà. N’he copiat molts paràgrafs. I he pensat que, ara que el conglomerat polític PP-Cs-PSOE ha tancat, amb tanta fúria, allò que anomenàvem “la Transició”, hauríem de començar a bastir, ni que sigui amb mans i amb les paraules, als cinquanta anys del Maig Francès del 68, un altre horitzó d’esperances.