Els càndids

Càndid és paraula llatina que vol dir brillant, blanc, impol·lut. Els romans feien ús del derivat “candidat”. I això per la senzilla raó que, en campanya, tots els aspirants a càrrec públic portaven una toga sense franges ni voravius de color, un abillament totalment blanc. Semànticament el mot, en les llengües neollatines, ha lliscat vers un sentit figurat, envaint l’àrea dels sentiments, de les actituds; de forma que un càndid, per a nosaltres, és una persona fada, sense caràcter, o simplement que conserva la innocència de l’infant.

Trobar avui dia persones amb aspecte càndid és encara possible. Diem “aspecte”, perquè en un adult sempre ens sobtarà o desvetllarà sospites una conducta d’aparent falta de voluntat. Però si admetem que poden existir els càndids, plantejarem: a) entre frontalitat de tracte, disposició a l’entesa i capacitat de resposta adreçada a solucions positives d’una banda; i b) maliciosa capacitat en els tractes i relacions, acompanyada de designis malèvols de l’altra, la diferència és una afrau. Hom és íntegrament persona amb el feix de totes les responsabilitats inherents o no ho és; entremig les conductes vacil·lants solen deixar insatisfet, mal que no es vulgui reconèixer. De sobrepuig, ser una ànima de càntir, no tenir opinió, deixar-se influir per qui sigui, és conducta infantil, immadura, pròpia de la candidesa. “Em pensava que ells anaven de bona fe” –diu la víctima d’una estafa o d’una violació–. “Jo què sé, pobre/a de mi, em van dir que votés aquella llista i, com que no entenc res de política, la vaig votar.” “El cotxe era una ganga, em va semblar una ocasió que calia aprofitar... i ja veus, no ha durat ni quatre setmanes.”

Darrerament, la cavalcada d’esdeveniments polítics ha sacsejat tothom. Per sort, del daltabaix i desgavell aparent també els no càndids n’han tret conseqüències, entre elles una visió més nítida de les dades del problema i la consciència que, d’una banda cal rectificar si és que considerem personalment que erràvem en els nostres camins o, d’altra, mantindrem fidelitat a les posicions preses si després d’una anàlisi seriosa concloem que hem de conservar el rumb triat. Per què?

Perquè de càndids falsos n’hi ha a cabassos. Són els que conscientment no es decanten per cap posició concreta, diuen que no estan compromesos, es declaren disposats a opinar “més endavant”, sense actuar “per ara”, també els prudents estratègicament alineats amb l’statu quo. D’aquests n’hi ha que compleixen amb el manament intern de no decantar-se obertament per cap opció fins al darrer moment, quan o no voten o voten a favor dels qui tenen alhora el poder i la força.

Sobre aquestes dues capacitats cal recordar aquella màxima: “Al poder només li fa por la força.” Concernent l’aspiració d’obtenir la independència de Catalunya, ara s’escampa l’afirmació que no disposàvem de la força per dur a terme el full de ruta. Deixem ara de banda les declaracions d’independència i de República, el cas és que entorn nostre orbiten dues legalitats i una sola força: una legalitat emanada del Parlament català i l’altra corresponent al Parlament espanyol. Si hom volia fer valdre la primera, on dimonis hi havia la força? La força del Parlament espanyol és l’única reconeguda internacionalment, té el poder i no el cedeix; no pot ser substituït pel que els catalans tenen en reserva; poder és tenir autoritat sobre el territori i, naturalment, la força per fer-lo operatiu.

La raó i la força estan en pugna des dels orígens de la Humanitat; jo puc creure que els independentistes tenim la raó, però estarem en mesura de fer-la valer només després que l’interlocutor, que té el poder, s’avingui a cedir-nos-en per a l’ inici de converses; fins ara no hi ha hagut el més mínim moviment en aquesta direcció. Aquest raonament ha estat subjacent durant molts mesos, de fet potser dos anys. I ara ens preparem –tossuts, tanmateix– les dosis de paciència que caldran, tant per contenir la indignitat erosiva de la repressió com per anar guanyant enrobustides majories. Més persones que no sospitem es formulaven interiorment aquesta equació, àdhuc els que he qualificat de càndids. Potser aquests eren els més murris i els càndids els que passaven per llestos.