Els poetes que són escriptors

a anys, amb un amic poeta que acabava de publicar un llibre de narracions, vam fer broma perquè, a partir d’aquell moment, hauria d’anar-se preparant per ingressar en el regne fabulós que formen els poetes que resulta que, sorprenentment, són escriptors. Suposo que ens en rèiem perquè vam creure que la redundància era tan absurda, que no sobreviuria més enllà d’alguna gasetilla redactada amb precipitació. A ell, però, va deixar de fer-li gràcia el dia que va veure per primer cop que en una ressenya el qualificaven, en efecte, de “poeta i escriptor”, com si fossin dues qualitats separades de la seva persona. Si almenys haguessin distingit la pràctica poètica de la narrativa, ho hauria entès, però establir que poesia i escriptura pertanyien a categories diferents el desconcertava tant com si l’haguessin definit de poeta i –què sé jo?– carterista. D’un novel·lista, posem per cas, no se sol aclarir que, amb caràcter addicional i sense que serveixi de precedent, també és escriptor.

Amb els anys, he comprovat que l’expressió, tan a prop de l’epítet com de la taxonomia, en lloc de desaparèixer ha arrelat fins a constituir una locució sancionada per l’hàbit i potser per una certa noció de musicalitat: “en tal és poeta” deu sonar més sec que no pas si un escriptor t’allarga un parell de notes la frase. Coses del ritme de la prosa. Però tanta insistència m’acaba picant la curiositat, de manera que recorro a l’ajuda del diccionari, sempre eficient i sever com un policia de guàrdia, pel qual m’assabento que un escriptor és “una persona que escriu llibres”, mentre que un poeta, atenció al matís, és “una persona que fa poesies”. Ens preocupàvem pel nom i l’origen del problema era el verb. Escriure i fer són, sense cap dubte, coses molt diferents, com també ho són un llibre i un poema. M’imagino que la distinció, subtil però concloent, pren en consideració el fet que la poesia, com a manifestació finíssima i alada del llenguatge, no té cap ànsia de fixar-se en una publicació, ni tan sols de ser escrita; en té prou de fer-se, de ser creada, i viure, com se sol dir, de l’aire. Mentre que el llibre, el llibre pedestre i sarmentós, és l’objectiu inajornable de qualsevol escriptor, un tipus que, al contrari del poeta, es limita a deposar damunt la pàgina una determinada combinatòria de signes gràfics. Un poeta que escrigui, en conseqüència, més que una redundància, seria un contrasentit. O ves a saber, potser un àngel sense ales.

F