Emparar la veritat

La paraula del 2017, segons Cambridge Dictionnaires, és populisme. És un concepte rellevant, que ells associen a les “idees i activitats polítiques que pretenen obtenir el suport de la gent comuna i donar-los el que volen”. Tot i ser ben actual, no tindrà tan recorregut com el que els seus tradicionals oponents, els d’Oxford, van triar –ara fa un any– com a mot del 2016: postveritat. Van adoptar una decisió gens fàcil, compromesa, però que ha tingut èxit.

Aquestes setmanes em trobo envoltat d’uns centenars de nois i noies de 2n de batxillerat que hi estan pensant de valent: som a la preparació immediata –en uns instituts gironins– de la 9a Jornada de Filosofia (filoara.cat/jf17), que, amb el títol Viure amb la postveritat: fets i relats, culminarà el dia 15 a la UdG. No confonguem postveritat amb mentida, relativisme, mandra, ignorància, etc., perquè respon a tota una altra experiència: construeixi vostè el relat que vulgui, que “allò que ha succeït, allò... ja no compta!”. La deriva és letal: ara resulta que els fets serien brèvols i, en canvi, les opinions, “sagrades”. Una inflamació de la sofística duta al s. XXI, nodrida amb el poder de la tecnologia del clic, que ho ha esvalotat tot: domina el retuit i els sentiments, per sobre de la contrastació i la raó. Els nostres vailets redacten comunicacions, debaten en fòrums, editen vídeos i escodrinyen la història del pensament, esperant amb atenció la ponència del professor Nemrod Carrasco (UB): Mentides, ficcions i deliris: benvinguts al regne de la postveritat. Un concepte per al qual tot apunta a una “situació en què els fets objectius són menys influents en la formació de l’opinió pública que l’apel·lació a l’emoció i a la creença personal”. Destapat per Katharine Viner (The Guardian) amb l’article “Com la tecnologia distorsiona la veritat”, va ser tractat aquí a Veritats de mentida, un excel·lent episodi de Sense ficció (TV3). Vivim submergits en un entorn on cadascú arreplega “els seus fets”, que no són ni comuns ni unívocs, i acabem ofegats en un estrany ecosistema comunicatiu –en què tots som emissors– on es banalitza la informació rellevant i se n’afavoreix només la “viralitat”. Hi ha remei?

SOc ‘proveritat’, i considero nefastos els dogmàtics i els escèptics: els uns no escolten, els altres no tenen res a dir. Hem analitzat conceptes espaordidors: a) “fets alternatius”, com si no ens haguessin atonyinat l’1-O; b) “algoritmes”, pels quals Facebook sap dir-nos sempre el que ens plau; c) backfire effect, que fa que l’emocionalment convençut negui tot allò que contradigui les seves creences; i força d’altres. Com que els humans estem “fets per la veritat”, reivindico transparència, diàleg obert i silenciar els constructors d’odi. Siguem clars i nobles: cal fer filosofia i emprar la raó pràctica, amb coratge, a fi que la veritat no quedi capolada. Eduquem per a la llibertat, no per al poder i la submissió de les persones.