Goethe i Maragall

Sovint els aforismes semblen injustos i permeten múltiples interpretacions. No solen argumentar, simplement sentencien. A vegades amb voluntat d'adoctrinar, a voltes incitant el dubte i la reflexió. En altres casos cercant la confrontació dialèctica, incentivant la rèplica. Precisament en la concisió rau la força d'aquestes màximes que obliguen a pensar i a una pausada digestió. Moltes ments brillants han conreat el gènere. Fa poc Edicions 3 i 4 ha recuperat píndoles de pensaments de Goethe traduïts per Joan Maragall. Heus aquí només uns tastos ben vigents: «Res no hi ha més repugnant que això que se'n diu majoria: perquè es compon d'uns quants capitosts de força, dels pillets que hi cerquen llurs conveniències, dels febles que s'hi deixen assimilar i de la massa que va seguint sense saber poc ni molt de què es tracta.» També ens diu que «els qui combaten una causa rica d'espiritualitat, és com si donessen cops de martell a una brasa: ne fan saltar guspires que van a calar foc allí on mai hauria arribat». Però ara i aquí, on tothom reclama drets i s'obvien els deures, on cada dia més joves aspiren al funcionariat, cobren un significat especial aquests mots de Joan Maragall: «Estima el teu ofici, la teva vocació, la teva estrella, allò pel qual serveixes, allò en el qual et sents un entre els homes. Esforça't en la teva tasca com si de cada detall que penses, de cada mot que dius, de cada peça que hi poses, de cada cop del teu martell, en depengués la salvació de la humanitat. Car en depèn, creu-me. Si oblidat de tu mateix fas tot el que pots en el teu treball, fas més que un emperador que regís automàticament els seus estats; fas més que el qui inventa teories universals només per satisfer la seva vanitat, fas més que el polític, que l'agitador, que el qui governa. El món s'arreglaria bé tot sol, només que tothom fes el seu deure amb amor.»