Reconstruir Catalunya, la televisió

Voldria recuperar un fill roig en els dos articles que precedien aquesta crida a la reconstrucció de Catalunya, com a espai imaginari i amb els generadors de patrimoni cultural: el teatre, la ràdio i la televisió. Educar, sobretot; informar de manera ponderada i finalment mirar d'entretenir.

La televisió publica catalana falla estrepitosament en cadascuna d'aquestes disciplines. Ho dic de manera subjectiva, és clar. Caldria tot un departament de sociologia per confirmar-ho. És clar que hauria de ser independent i això no seria fàcil de trobar. El filòsof Josep Ferrater va afirmar que la vida catalana es sustenta per quatre valors característics: la ironia, la mesura, la continuïtat i el seny. La veritat es que refaré la frase, per motius egoistes: diré que la televisió pública catalana té clares mancances d'ironia, no té mesura en els seus propis defectes, certs grups hi tenen la continuïtat assegurada i el seny serveix de drap per netejar la taula on mengen tots plegats.

És clar que hi ha més d'un professional i programa que busquen un cert nivell d'excel·lència, i això ho dic convençut; malgrat que, si qualsevol escurat directiu de l'ens em contesta que Ventdelplà el passaran per la televisió búlgara i vol que m'empassi l'encert, hauré de posar-me les mans a la butxaca com a mesura preventiva.

Si algú de vostès obre el portal a internet de 3alacarta, veurà els productes estrella: dues telenovel·les, iguals que les de Guillermo Sautier Casaseca, la referida Ventdelplà i El cor de la ciutat. Les dues tallades pel mateix patró i amb unes estrelles, arguments i diàlegs perfectament intercanviables. Dos programes d'humor: Crakòvia i Polònia, grans èxits d'audiència amb un altre referent tan vell com el de les telenovel·les: Monthy Pyton, en el seu pitjor dia de boira i tots amb ressaca per manca de vergonya. Un altre dels productes: Els Matins de la Casa que, si bé reconec que és un dels que més encaixen en el seu nínxol horari, no deixa de ser «ràdio en color». Programa dirigit per un dels grans locutors i rodejat, pel meu gust, de massa gerros policromats amb crits o sense. Finalment, hi ha el Telenotícies, és a dir, noticies televisades igual que qualsevol altra emissora de la llista, només amb una diferència: es fa en català i hi surt en Tomàs Molina, que ja és iconografia per al proper Amades.

A part de futbol, poca cosa més: una nova sèrie anomenada La Riera; canvien els espais topogràfics amb la dèria que Poblenou –còpia d'Eastenders– torni i retorni per salvar la barraca. I què? No hi tinc res en contra de copiar, si la copia és millor que l'original; si és pitjor i el producte s'ha pagat amb diner públic: rebento.

Tot seguint amb el tema gàstric, faré referència a una anormalitat de cutis: els treballs per la desaparició de la crosta nacionalista. Un dels darrers representants, el senyor Calçada i els viatges a la recerca del català perdut. De passada diré que Afers Exteriors era una còpia amb alicatat d'un programa per a la BBC de Michael Palin, destacat membre de Monthy Pyton. Que consti que jo no he esmentat la paraula monomania! Potser Javier Sardà no ho sabia, quan també el va copiar. Bé, el programa ha desaparegut i el recanvi ha vingut amb un sèrie anomenada Damages.

Sobtat per l'elecció, vaig voler esbrinar per què aquesta sèrie! Dedicada a una lluita aferrissada entre dos bufets d'advocats a Nova York amb les misèries i els assassinats pertinents per ensenyar i educar (en el cas que un vulgui aprendre aquest tipus d'extorsió: «No t'amoïnis, en el fons nosaltres, els advocats, quedem; són els clients que van i vénen.») És a dir, una història de rics i patètics advocats. Podien haver comprat una altra sèrie d'èxit i d'advocats multiculturals: Raising the Bar, sobre uns que es dediquen a defensar emigrants i gent pobra al mateix Nova York. És curiosa la velocitat a què canvien els valors.

No voldria abandonar la seva companyia sense esmentar la bona feina d'altra gent a la casa, entre altres, dos corresponsals que podrien estar en qualsevol gran cadena de televisió: la senyora Galí i el senyor Martí Anglada. Crec que és la seva manera de fer que em captiva o potser tot és més senzill: ens cal escoltar en català sigui el que sigui, malgrat els defectes que he esmentat; escoltar-los amb poca ironia, tota la mesura que calgui per explicar el complex món que ens envolta, el patiment per la continuïtat en la feina i el seny, a voltes, seu, de voler ser lluny.