L’avorriment

Quan la literatura parla de l’avorriment moltes vegades en diu tedi. Ja sé que no és ben bé el mateix, com tampoc no és ben bé avorriment la nàusea, aquella “malaltia dolça” en què malviu l’angoixat d’Antoine Roquentin a la novel·la més coneguda de Jean-Paul Sartre. Però és que avui ni Sartre ni l’avorriment no passen els seus millors dies. En el món ple d’ofertes i oportunitats del nostre temps, només s’avorreixen els nens, els malalts i els vells. Els primers perquè són uns consentits, els segons perquè són allò que no es pot ser mai i, pel que fa als tercers, paciència, que els ha tocat de ple la pedregada. Això mateix va tocar dilluns passat al vicepresident Junqueras, al conseller Forn i als dos Jordis. A hores d’ara deuen continuar avorrint-se, patint i sentint angoixa, nàusea i tedi en aquelles cel·les. No hauria pogut escriure “les seves cel·les” perquè el propietari no són ells, sinó un estat obsolet, injust i arbitrari. Qui també hem sabut aquests dies que s’avorreix i que mata el temps mirant la tele és l’autor d’El Jarama. Es diu Sánchez com un dels dos Jordis, però no hi comparteix família perquè el seu pare va ser un altre Sánchez. Molts de vostès ja deuen saber que es deia Sánchez Mazas, que va ajudar a fundar la Falange i que Javier Cercas va recordar-nos que el gener del 1939 una bona gent del Pla de l’Estany va salvar-li la vida. Ara Sánchez Ferlosio, el seu fill, ha explicat que el tema de Catalunya l’avorreix molt. I s’entén perquè, encara que cap espanyol no hagi salvat mai la vida dels nostres pares, no es pot pas dir que a molts dels independentistes Espanya ens entusiasmi. També ens avorreix bastant. I és també per això que volem canviar de pantalla, bo i que no tinguem avantpassats falangistes o la mateixa, diguem-ne, ambició intel·lectual que Sánchez Ferlosio o Javier Cercas.