El 155 és això

Si vostès es preguntaven què era això del 155, doncs ara ja ho saben. El 155 és allò que ha permès que les obres d’art de Sixena en litigi sortissin de Catalunya d’un dia per l’altre, amb nocturnitat, custodiades per la Guàrdia Civil. El 155 és, vaja, una vergonya. Un espoli, una ignomínia, que només es pot viure amb estupor, amb sorpresa, amb enuig, còlera, irritació i indignació. Però ni amb resignació ni amb conformitat. El 155 és allò que ha permès a l’Estat donar el seu vistiplau al trasllat d’unes obres que era clar que no havien de sortir de Catalunya. Primer es van carregar els responsables polítics i ara, un cop Lluís Puig és a Brussel·les, mig govern a l’exili i uns quants encara a la presó, aprofiten la matinada (què volen aquesta gent que truquen de matinada?) per perpetrar un trasllat més que dubtós legalment. Ho fan, és clar, just en el moment en què saben que al govern català no hi ha ningú per defensar les obres de Sixena. En són plenament conscients. I els ho permet, és clar, el 155, el famós article 155 que (il·lusos) es pensen que servirà per arreglar-ho tot. I el 155 els ho permet encara que l’alcalde de Lleida, Àngel Ros, faci ara el paper de la trista figura (quin paperàs, Àngel!) dient-nos allò que aquest article era perquè Catalunya pogués tornar a la normalitat i no pas per resoldre plets entre administracions. I què et pensaves, doncs, Àngel, quan el teu partit donava suport al 155? T’agradi o no, Àngel, n’heu estat còmplices, i el que no hauríeu de fer ara, un cop tirada la pedra, és amagar la mà. És una actitud massa infantil. Perquè el 155 és això i ho sabíeu. El 155 és això, i el 155 és el que ha permès, per exemple, desmantellar totes les delegacions que la Generalitat tenia a l’estranger. No pas canviar-ne l’orientació, ni definir noves estratègies, no. Simplement, tancar-les. Tancar-les i fer-ne fora els treballadors, com si l’administració catalana, ara governada per aquells a qui a les eleccions vinents els sondejos els vaticinen uns resultats absolutament irrisoris i residuals, s’hi haguessin de quedar per sempre. I les coses, senyors meus, no són per sempre. El 155 és un error. Un immens error. I té data de caducitat.