País sense bateria

Quan el ministre d'Indústria porta a col·lació que Catalunya consumeix més energia que la que produeix, no està parlant sols de les escombraries nuclears sinó de l'aptitud econòmica de Catalunya. És una manera no gens diplomàtica de dir: com que us trobeu en una situació de dependència energètica, no esteu en condicions de fer altra cosa que acatar les nostres decisions tant si us agraden com si no. Han acabat els lirismes sobre les grans aportacions de Catalunya a la democràcia i a l'europeisme, ara tot són faves comptades i plantejaments descarnats.

L'esperit de la transició s'ha fet fonedís davant el fantasma de la independència, i com més va més veurem tancar els debats d'aquesta manera. I com que amb les coses de menjar no s'hi juga, els partidaris del dret a decidir –o de decidir tirar pel dret– ens haurien de començar a explicar quins són els paràmetres que sostenen la viabilitat d'una Catalunya independent.

De totes maneres, la dependència energètica de l'exterior no és cap obstacle insalvable –de fet, importen energia tots els estats de la Unió Europea, excepte Dinamarca– però sí és un bon escac a la sobirania. Precisament és el dèficit energètic de la UE –junt amb la renúncia al poder militar– que explica la seva progressiva subordinació política a Rússia i a les potències àrabs. Donat el cas d'un partiment de peres ordenat i pacífic –una suposició prou fantasiosa–, Catalunya naixeria dependent en molts aspectes i amb un veí més poderós disposat a tallar-li l'aixeta amb qualsevol pretext. La història de les nacions ens ensenya que no tot el que és desitjable és possible ni tot el que és possible és fàcil, i que fins el que és fàcil no s'obté sense un immens esforç.