Els noranta mil

Explica Xenofont en la seva Expedició dels Deu Mil cap allà el 400 aC que, després de guanyar l’enorme exèrcit d’Artaxerxes, es van trobar sols i aïllats al bell mig de l’imperi persa, i sense recompensa. Malgrat la victòria, van haver de retrocedir altre cop fins a Grècia, passant dures penalitats i treballs, però en arribar van ser rebuts com herois, car havien demostrat que els perses no eren invencibles. Setanta anys més tard, Alexandre el Gran va enfonsar l’imperi persa amb només quaranta mil homes. El dia 7 de desembre noranta mil catalans es van trobar sols al bell mig de la Unió Europea, i sense recompensa. Ningú va donar la cara, ningú va baixar a rebre’ls. Els tristos edificis europeus van restar muts davant del tapís de banderes que movia frenètic el vent glaçat. Els noranta mil, després de les justes proclames, que ningú va escoltar, es van retirar en silenci.

Ja tots són a casa. Però heus aquí el país que tenen, després de gosar dir que són una nació i volen fer una república: la meitat d’aquest país no ho vol, i molts no ho volen perquè se senten, en qualsevol cas, espanyols. Aquest és un fet irrebatible. La pertinença a l’Estat espanyol de Catalunya durant un llarg temps té aquest resultat. L’intent independentista ha fracassat en primer lloc per aquest fet. Si aquest fet es porta democràticament en un referèndum, el resultat és incert. L’intent, a més a més, ha empresonat i exiliat els caps del moviment, incapaços de mesurar l’abast amb què el poder espanyol els faria front. La proclama de la sobirania a través de les lleis parlamentàries es va fer sense el suport suficient, ni intern ni extern. La repressió ha estat barroera, ha manipulat els fets, i no ha volgut saber res d’una resolució democràtica, però l’estratègia independentista ha estat ingènua. Aquest és el segon fet irrebatible: la força, malgrat les victòries parcials, no ha estat suficient. Seguim aïllats i sols enmig de l’imperi europeu, atacats per l’Estat que ens governa, i dividits entre nosaltres.

Els noranta mil van cridar “president, president”, de manera emocionada, simbolitzant en un home, que podria ser un altre, el seu desig sentit. I en tornar s’han trobat com molts dels seus conciutadans van a mítings en què se’ls menysprea. Però, com els Deu Mil, han de saber que el seu retorn serà llarg i penós. Que per les ciutats on passen, molts no els volen. Que el mar grec encara és lluny. Que entre ells han d’unir forces una i altra vegada, que cap divisió els afavorirà. Que l’endemà del dia 21, cal tornar a fer un govern per seguir treballant. Que cal tornar a Europa, que cal governar bé i demostrar amb fets la raó de la teva proposta. Que els perses no són invencibles si, com els grecs, lluites amb la teva experiència, la teva societat civil, la teva modernitat, la teva vocació democràtica i pacífica. Perquè no tot s’ha fet bé, entre nosaltres. Perquè molts, i durant anys, van preferir tristos pactes a demandes clares. Però ara anem a votar. Fer-ho cada cop que calgui. Cal deixar les coses a punt per a Alexandre. Perquè els noranta mil són molts més, i tenen tot el dret, com qualsevol, de ser el que són, i de ser-ho a casa seva. I Espanya no té dret a negar Catalunya. Mai en democràcia.